Codis secrets que quallen el desig. Desconeguts. Fins embogir en un gir de l’aire ferit entre els corredors foscos on s’esgota la vida.
Aigües brutes, estancades, inundant les habitacions del teu record, el futur sense esperança.
En els ponts dels suïcides. La lucidesa de no aturar-se. Fins arribar a la gent de les parades dels autobusos absents. En els seus rostres, hi ha el rostre que no veus en els miralls. El teu rostre, mascara, pell, gest en transformació. Òrgans vitals arran de la superfície .
Els carters perduts amb els missatges que algun cop vas construir. Ponts entre l’ il·lusió i la distancia infranquejable. I que algú va llençar a les escombraries.
De lo que és nostre i no ens pertany ja a nosaltres. Usdefruits dels objectes i passions que han motivat la nostre vida i pertany ja als nostres fills o a ningú, i de la mateixa manera acabaran en l’oblit. Que pertany ja a vosaltres.
No hi ha codis en aquestes frases. Confessions secretes en esglésies liquides. Entre les seves pedres, exposicions de cossos despullats, sexes oberts. Sang. Suplici. Mort. Martiris. Representacions d’ una imatge de dona entre arxius inabastables de fotografies. Allà dins. D’una manera secreta.
Hi ha parets de mi que s’ensorren. Habitacions que embogeixen. I dins la mirada la certesa del meu cos condemnat, que l’aire crema. Runes incendiades entre l’herba.
No t’arrossegaré al foc. Però lo que no crema en el desig i els seus incendis, està perdut. El gel i el ressentiment i la buidor i la indiferència ... ho destrueixen d’una manera mes profunda.
...
Dels focs que no pots encendre per voluntat i et cremen profundament.
Dels focs buits que et cremen sense esperança.
De les qualitats del foc. I dels intervals on sonen àries, duets, música i el silenci de no saber-ne res.
.
