19.12.09

una calada de la teva boca

.
La gent que marxa. I que marxa per ja no tornarà mai. Amagats en soterranis on les bombetes estan embolicades de plàstics negres. No recorden el seu nom entre la humitat de les pedres. Sols en un amuntegament d’anys d’oblit i de vida lentíssima. Hi ha corredors verticals en un ascens de vertigen fins aquí. I en l’aire clos que puja sento els rastres de l’alè dels que jo estimava.
... ...

Una calada de la teva boca. Conec l’alè torbador fins el vertigen.

Com guardarem l’aigua si en el fons dels pous sento moure’s la gelosia com un animal obscur i assassí i corrupta ?

Però vull més, arribar a l’olor de les paraules que no dius. Besar-te en elles.

Puges al pont, pujo, i crides, i crido. Ningú respon, no respons. El silenci gira i dibuixa la soledat, la pell aspectant.

Llàgrimes, aigua. Regalima entre els dits que toquen la teva boca.

.