De la claredat dins la llum. No recordes res, ara. Cap vincle et porta allà. Els dies, aquells dies, són blocs hermètics. Els pes de la pedra, la concentració de l’oblit. I l’aire fràgil que els insectes fragmentaven.
Parlar des del viatge de les habitacions on vivies, i a les que desprès ja no tornaràs. Les claus que has perdut. Els prestatges que estan i seguiran allà.
El darrer ocell d’una espècie en extinció, el seu vol majestuós en el buit, en un futur impossible.
La dificultat d’entendre unes regles de joc de les que ets quasi inútil. La rebel·lia i les escales que et porten a la ceguesa i també a l’al·lucinació i a les visions.
Hi ha un silenci, que ja no es el teu. Ni la teva soledat, que ja no és. Moviments. I en la profunditat de l’aigua segueixo escoltant-te, sense paraules. Amb el relleu del somnis. I amb el tacte d’aquest record esborrat i que a línies m’esquinça els dits.
.
