Fragments del teu plor, i del teu riure. Trossos trencats d’alguna matèria: sensible al teu alè. A prop de l’aire, del respirar. De la música també. I del dolor que prové del cos que estimes.
Tanques el ulls. Respirar en tu. Darrera les explosions grogues que incendien els carrers i les habitacions del teu dia, on no puc escoltar-te. En els miralls trobes la foscor absoluta que busques en les zones negres de les fotografies, pixelades en sorolls de claredats falses.
The Worst Taste in Music. No deixis d’escoltar. Fins el silenci. Els teus objectes de desig tornen amb la nit. Quins estranys i comuns naufragis en les hores del desfici i de la soledat dels nombres sense nom.
Lo que apuntala la teva vida des de soterranis inundats. Lo que sura de les ferides, dels membres gangrenats. Res fora de lo normal i els semàfors i els dinars de diumenge i els sopars d’amics. Però si: corro cap a tu, i en la carícia del meus dits, la teva pell mort i cau. I primer el teu plor, i després el teu riure. Estranys somnis on som i no sortim, i vivim durant anys.
.
