Arrenques el cotxe. Podries no arrencar-lo. Quedar-te dins i esperar alguna cosa com el vespre, o l’aparcament buit, o una sensació real d’ansietat. O res, no esperar: quedar-te allà, en una immobilitat de pluja i fotografies diluint-se.
Equilibris entra la farsa. Les minúscules lletres que et serveixen de guia.
Alguna cosa ha acabat i no mort. Una lenta transformació d’agulles i sons. I arribar a les portes i obrir-les endins. En el volant el tacte rugós de la pell i del record del seu cos. Numeracions i series completes de combinacions de contrasenyes.
No tens la clau. Pantalles tàctils. El teu dit serveix. Te’l reconeixen màquines expenedores de fluxos. També ella, dins seu, dins el seu cotxe.
.
