quasi no arribes a mantenir els ulls oberts

.
Quasi no arribes a mantenir els ulls oberts, el cos quasi a punt de desplomar-se en la butaca, però comences a escriure. Només cal el ritme de la música, i en aquest minuts les hores del dia es destil·len en alguna cosa nova que no és únicament el cansament del treball.

Dins els calaixos del passat, telèfons mòbils. I dins dels telèfons, missatges antics. No ha arribat la mort a aquesta platja, no hi ha l’esborronament de sers que tornen de cop des de mes enllà d’aquestes parets i aquests carrer. Però si la pèrdua de les figures que no has vist en l’aire immòbil de les habitacions de la ciutat closa.

Quin estrany perill voreja l’ombra dels arbres? Les fulles cremades per la gelada, els testos trencats per el vent i l’angoixa. Quin tremolor t'arrabassa el cos?

El cansament es un refugi d’una més alta ànsia.
Tornes aqui, com qui torna als ulls que el consolen de guerres que cremen la seva mirada a prop de la ceguesa.
I l'ànsia es una derrota sense les capelles del be i del mal. Potser la bondat.