Tu ho saps. I amb la lentitud de qui aixeca parets de soledat, sense esperança arribes fins el final dels mesos i passes les pàgines. Una darrera l’altre. Una fila que creix en una atmosfera de cinemes desapareguts. Sales desventurades. Oblit. Algú trucarà el timbre de casa teva, i serà el darrer acte de la tristesa. Suïcides anònims. Menjadors compulsius de l’aire dels altres.
En una repetició constant de dibuixos, de fotografies, d’amants o de mirades. Actes simbòlics cremant-se en el buit. Res. Dins els teus ulls, la mort. Corres a traves de corredors ja tancats.
.
