30.12.09

final -0

.

És suficient. Fins aquí.

FINAL

.


final -1

.

22.

En el final del carrer, la porta mig tancada, i dins la casa, una foscor d’absències.

El final de tot això. Que estrany el color del cel aquest capvespre. He mirat els teus ulls, alguna cosa incomprensible per a mi. Atures amb les teves mans l’aire d’un desig, la llum del llamp. En un gest que paralitza les paraules. Tens el poder.

Crueltats innecessàries. La por fa créixer monstres entre l’herba.

Ja res importa. El paisatge és ja passat.

.

29.12.09

final -2

.

He baixat a prop del riu. He vist tristes processons de suïcides en el ponts derruïts. La seva caiguda banal a l’aigua bruta. El seu plor amb el cor a la ma per no poder morir. I en la buidor dels ulls, la mirada que van estimar.

.

28.12.09

final -3

.

La porta tancada amb clau. Les finestres travades. Ets dins l’habitació, a les fosques. En l’aire notes el seu tremolor. Ella, tu, hi és també, hi ets també. D’una manera obsessiva.

Si m’obrissin la porta. Si em deixessin sortir. Si sortís als corredors. Resseguiria el meu enyor de tu per cada un dels dies.

Els altres dies, els de visita en que et veig, trista. Amb una tristesa de mars i muntanyes caient, de temporals en el gris i la nit i la pluja i el vent. Una tristesa fonda que em pren tota esperança possible.

Jo estic tancat aquí. Hores del desfici. El càstig per fugir i anar fins a tu. Banalitats. El que em reten és la por a descobrir que no hi ha cap paisatge possible.

.

20.12.09

t'atures

.

T’atures.

No penses en res.

Per poc temps:

t’arrossega la vida de la que quasi no parles i sents a prop dels anhels.

.

19.12.09

una calada de la teva boca

.
La gent que marxa. I que marxa per ja no tornarà mai. Amagats en soterranis on les bombetes estan embolicades de plàstics negres. No recorden el seu nom entre la humitat de les pedres. Sols en un amuntegament d’anys d’oblit i de vida lentíssima. Hi ha corredors verticals en un ascens de vertigen fins aquí. I en l’aire clos que puja sento els rastres de l’alè dels que jo estimava.
... ...

Una calada de la teva boca. Conec l’alè torbador fins el vertigen.

Com guardarem l’aigua si en el fons dels pous sento moure’s la gelosia com un animal obscur i assassí i corrupta ?

Però vull més, arribar a l’olor de les paraules que no dius. Besar-te en elles.

Puges al pont, pujo, i crides, i crido. Ningú respon, no respons. El silenci gira i dibuixa la soledat, la pell aspectant.

Llàgrimes, aigua. Regalima entre els dits que toquen la teva boca.

.

17.12.09

no en el paisatge on em dibuixes

.

Em descrius. Raspes i il·lumines el meu interior molt a prop de la veritat.

Descripcions de mi en l’habitació de la llum. Queden paraules i mirades que no puc recuperar en sincronia. En un somni se’m apareix el teu nom, Draude. I la paraula que em dius i on m’abraço: gelosia.

Sóc jo, però no sóc on em busques. No en el paisatge on em dibuixes.

Que hi ha dins el meu rostre al moment de marxar?

Qui seu per esperar deu minuts. Qui seu amb la certesa d’esperar setmanes, i espera.

.

16.12.09

imatges on et perdo

.

Les imatges de la pel·lícula segueixen repetint-se dins teu.

I entretant, jo:

perdo la teva companyia.

.

14.12.09

el mateix gest repetit en diferents rostres

.

Actes. El mateix gest repetit en diferents rostres: exclosos entre ells. Un estranyament entre la irrealitat i la por, la sospita. En el terra, fragments de realitats que es desfan. Les marques de les posicions als sòcols. La línia de guix que delimita i dibuixa rostres, cossos, assassinats. Una absència inesperada. Qui mor en això? Qui naufraga sense barques ni rius ni mars on navegar?

Hi han falles en els actes de les hores fins engranar anys.

.

13.12.09

actes

.

Els actes que no vius ara, són mort entre pèrdues ermes.

Els anys on ja no hi ha espera dansen en sales grans, a despit de l’edat, o per l’edat.

.

d'altres: música: dustin o'halloran: prelude 2

.

.

en el preludi, hipòtesis

.

En el preludi de la febre. En la bellesa d’un preludi. En la lenta música on t’acostes i no arribo encara a posseir-te. En l’aire immòbil entre les columnes i els cossos i el magma.

Hipòtesis. Arran de pell i de tu mateix. I en els dits, el desgast dels anys i llàgrimes en forma de boira, petits núvols. Tanques les finestres. En els camins que ja mai faràs, per arribar altre cop a la gent que ja no és a la teva vida, hi ha el pes del teu cos quan mori.

Hipòtesis. Del perquè l’esforç i la tenacitat de tots els anys. Dia darrera dia. Per construir les figures on és materialitzen els somnis, els anhels, el desig la felicitat. I del perquè del foc i l’aniquilació que tu mateix encens.

Corro fins a prop teu i m’aturo per tornar a allunyar-me . Penetro senyals en el teu territori. Illes salvatge. Dir-te tots els noms de l’amor. No només el desig de posseir-te. Més enllà del sexe. Desig obscur que escull cec i en el centre de mi mateix, el dolor possible més profund.

En el final de la febre. Xarxes en l’aigua. Res a oferir. La veritat nua on no arribo, on no té espai la seducció. Baranes de vidre i un abisme insuportable de les raons de vida de l’altre. Un sol esglaó, la distancia que ja no em pertany i on no respiro.

No arribo a comprendre. Ho apunto a les parets de les habitacions.

.

11.12.09

silencis incidentals en la línia confusa

.

Música per silencis incidentals. Entre dues frases, entre dos, tu i jo. Entre murs, espais. Una foscor de trucades de telèfons . Dins, insectes. Fora, les hores del desfici.

Repeticions. La línia confusa que és repeteix i no aïllo. Qui sóc. Qui ets. Representacions. I al mig, escenaris enrunant-se. Cossos, moviments que no veig, ni capto. Intueixo el sentit, el mòbil. I la veritat penetra en la carn, sense pietat.

Tímides trucades en portals insonors. El pes ingràvid del desig i el vertigen localitzat en l’aire. Morir en suspens.

La pedra és unívoca. Desig. Fàstic. L’insuportable ambigüitat de la superfície de les paraules i del teu gest. Porositats. Sòlids liquant. Aire en transformació. Ofec.

Viure dins la musica fins oblidar la veu. Embogir entre corredors en moviment i ser en el capvespre una senyal per a altres. Perduts. Nàufrags.


I dansen. Hi ha una bella dansa de cossos. Un enlluernament que fa brillar la realitat.
.

8.12.09

l'aire ferit entre els corredors

.

Codis secrets que quallen el desig. Desconeguts. Fins embogir en un gir de l’aire ferit entre els corredors foscos on s’esgota la vida.

Aigües brutes, estancades, inundant les habitacions del teu record, el futur sense esperança.

En els ponts dels suïcides. La lucidesa de no aturar-se. Fins arribar a la gent de les parades dels autobusos absents. En els seus rostres, hi ha el rostre que no veus en els miralls. El teu rostre, mascara, pell, gest en transformació. Òrgans vitals arran de la superfície .

Els carters perduts amb els missatges que algun cop vas construir. Ponts entre l’ il·lusió i la distancia infranquejable. I que algú va llençar a les escombraries.

De lo que és nostre i no ens pertany ja a nosaltres. Usdefruits dels objectes i passions que han motivat la nostre vida i pertany ja als nostres fills o a ningú, i de la mateixa manera acabaran en l’oblit. Que pertany ja a vosaltres.

No hi ha codis en aquestes frases. Confessions secretes en esglésies liquides. Entre les seves pedres, exposicions de cossos despullats, sexes oberts. Sang. Suplici. Mort. Martiris. Representacions d’ una imatge de dona entre arxius inabastables de fotografies. Allà dins. D’una manera secreta.

Hi ha parets de mi que s’ensorren. Habitacions que embogeixen. I dins la mirada la certesa del meu cos condemnat, que l’aire crema. Runes incendiades entre l’herba.

No t’arrossegaré al foc. Però lo que no crema en el desig i els seus incendis, està perdut. El gel i el ressentiment i la buidor i la indiferència ... ho destrueixen d’una manera mes profunda.

...

Dels focs que no pots encendre per voluntat i et cremen profundament.

Dels focs buits que et cremen sense esperança.

De les qualitats del foc. I dels intervals on sonen àries, duets, música i el silenci de no saber-ne res.

.

3.12.09

.

No és per a mi el foc que crema dins els teus ulls. En el meu pit en crema un altre, proper a un ofegament dins l’angoixa, a andanes solitàries en el capvespre, a trens inundats, a vies tristes i oblidades.

No tinc cap certesa. Només dels meus dits al vidre de la finestra. Fredor. I en el carrer, la pluja, immensa: l’ immensitat del bosc on torno a entrar, sense camins, sense esperança.

No t’agrada l’aigua, però en els teus llavis hi ha l'ànsia de pous secs sota la tempesta. Reductes del desig. La teva boca, el gest del teu llavi inferior. Les gotes que et regalimen cap altres ansietats.

No puc. És una ferida fins l’os la que incendia la meva vida més enllà dels rostres que no veig en els miralls absents. I els ossos desfent-se quan m’allunyo de tu i la teva veu es ja nomes aire silenciós.

No arribo a tu. Les meves mans et busquen i toquen el teu cos. Però no arribo a la profunditat del teu dolor, al desig que esclata en tu, a la superfície de les formes on seria possible seduir-te.

Si. Alguna cosa semblant a l'amor entre la realitat despietada, la llum dels vagons, el cansament i la febre.

.

1.12.09

febre persistent, foc amagat

.

Dècimes. Una lleu febre, persistent a traves de les setmanes. Queda un record, una memòria oculta, un foc amagat que va cremant els interiors de cossos closos, les arrels del teu somriure. Un desig cec que palpa entre parets d’ignorància.

Amb que lluitaràs? Amb paraules que se’t trenquen a les mans, abans de qualsevol gest? Amb imatges que devoren les fotografies que serien la raó de tu i del silenci? Lluitaràs amb res contra els exèrcits de la matinada i la d’una realitat despietada?

Hi ha respostes escrites. Codis il·legibles en els tiquets del supermercats. En els horaris canviants dels trens. En les formes de la lluna. Medicines en les que no confies.

.

potser el buit, només?

.

Potser el buit. Sense paraules. Emocions bàsiques. Potser un ofec, un aire tèrbol en el que no et pots moure. En els corredors de la llum sense esperança, solitàries figures caminen sense rumb. Musica de fluorescents moribunds i les veus rovellades de darrera les portes grises.

Monotonia d’aquest ara lent i pesarós. Inquietud de les finestres que s’obren a cels i a una línea de llum en l’horitzó, entre els núvols foscos de tempesta i el terra obscur. Cau la tarda, la tardor, l’esperança. Quedarà el buit, només?
.