29.10.09

l'intensitat decreixent del teu somriure

.

Entre la boira i els túnels. Focus de llum negra. Un espai on el somni es dilueix i surt per portes obertes en el mur. Destinacions desconegudes. Estranyes imatges. Els sons de l’arena en el vent. L’espuma del mar xisclant entre les ones. Ocells moribunds i núvols de tempesta. Tot en aquest soterranis sense límits. Inundacions imprevistes i el dolor sec, petit i rotund de perdre alguna cosa irrecuperable i oblidada.

L’ intensitat decreixent del teu somriure. L’ansietat cavalca embolcallada en un vel de promeses. I el teu gest atura tot perill. Sobre les roques dels marges neixen flors grogues i il·luminen petites morts.

.

27.10.09

la superfície porosa de les paraules

.
La superfície porosa de les paraules. El líquid destil·lat de l’absència, la tristesa i les hores on el teu cos és filtre. Si hi ets, el carrer és clar i l’aire nou. Però dins dels signes el buit crea estructures de gel. I de la teva veu només m’arriba el moviment disgregat dels llavis.

Respirar el fons sec dels pous. L’ humitat d’altres vegades. La llum sense pietat. I el contacte llefiscós de mans desconegudes en parets.

No se on sóc, ara. La gent s’aparta. No se la profunditat de la mirada. No se el color perdut dels ulls. Meva. Meus. Les paraules són esferes toves i fràgils que no em salven. Em condemnen a la superfície de textos: extenses planícies on el galop dels cavalls salvatges és una soledat d’espais infinits.

.

26.10.09

oberts al vent, i damunt les taules

.

Menjadors oberts al vent. I damunt les taules, carn sense coure d’animals massa morts. Has perdut fins quedar buit i desventrat. No és un deliri, ni una al·lucinació abjecta. Els corredors estrets entre els carrers i la nit. Pluja en els plats i en els gots, els coberts es rovellen.

Sense pausa, files interminables de gent que s’asseu i s’aixeca. Gent que et mira, o no et veu, i passa i oblida i no torna a aparèixer. Sovint diries alguna cosa, oferiries aigua o un somriure, donaries la mà. Són boira, cartells que es desfan en les parets. Cadires trencades en els menjadors. I en les estovalles molles, una trista acumulació de dinars i pobresa.

.

25.10.09

l'herba, entre els murs de cendres

.

L’herba creixerà entre els murs de cendres. Entre els ferros recargolats per el foc, hi haurà petits nius d’ocells. Darrera la tempesta, el cel és més blau, però les platges apareixen amb la sang oblidada de la mar profunda. Edificis cremats. La remor d’ombres mortes. Ascensors inutilitzats, escales d’esglaons absents.

Queda la música. El cos nou i l’ampla avinguda on el record són les fulles que encara no han caiguts d’aquest arbres ja gastats. La sal al seus troncs. L’escorça oberta.

I tanmateix es possible. Els camins segueixen sota la sorra i el fang. I t’esperen.

.

24.10.09

algú escriu per tu i mou el cursor

.

No sents veus, però algú escriu per tu i mou el cursor i anota al marge sons, frases, la línia d’ombra que va del corredor fins les habitacions tancades. I darrera la porta, dins, una conversa, silencis, els gemecs d’una penetració.

Viatge al·lucinatori. Les parets s’obren: túnels: soterranis: aigua negra i una foscor de llums mortes. Hi ha gent, vivint en el passat. Hi ha ombres de la gent d’ara. Tu mateix no hi ets.

Buidatge de naus en la nit. Murmuris entre les fulles podrint-se.

.

23.10.09

dates els fulls, res queda en tu

.

Dates els fulls i l’odi rebenta per l’aire de l’habitació. No pots respirar. Una angoixa que s’arrela en els pulmons. Un vòmit de mort que no t’arriba a la boca i et crema el coll.

Segueixes marcant cada paper amb signes que estranyes i desconeixes. Un tremolor de por. No t’arriben sons ni paraules. Un brunzit d’insectes que moren en una agonia interminables d’ales trencades i sucs sortint de cossos esclafats.

Sobre la taula, en un ordre perfecta, un catàleg de les teva escriptura en fulls il·legibles. La llum crema els teus ulls, i no tens recer ni forma d’aturament.

Res queda en tu. Buidatge del que no sortiràs. Tancs d’aigua al hivern. Qui neda abans que el gel els trenqui?

.

22.10.09

fragments

.

Fragments. Les raons elementals i senzilles.

L’aigua. L’adéu ofegat entre les papereres. El dolor profund del teu gest. El menyspreu de la pluja en els carrers perduts.

L’aire que compartim i que tu omples amb la teva olor i el teu riure i les teves absències. La terra, el foc, la lluna que oblides i els capvespres que no hem trobat.

Les hores del desfici ens allunyen. Ens corroeixen la pell fins dins el cos i el plor. No m’esperis després que tornin tots.

El reflexa d’una mirada desconeguda en el teu cos. Desig. Article determinat. Al teu voltant, els vagons de metro, es perden en els túnels. I no hi som. Fragments.

.

21.10.09

d'altres: poemes: luis cernuda: la realidad y el deseo

.

No decía palabras,
acercaba tan sólo un cuerpo interrogante,
porque ignoraba que el deseo es una pregunta
cuya respuesta no existe,
una hoja cuya rama no existe,
un mundo cuyo cielo no existe.

La angustia se abre paso entre los huesos,
remonta por las venas
hasta abrirse en la piel,
surtidores de sueño
hechos carne en interrogación vuelta a las nubes.

Un roce al paso,
una mirada fugaz entre las sombras,
bastan para que el cuerpo se abra en dos,
ávido de recibir en sí mismo
otro cuerpo que sueñe;
mitad y mitad, sueño y sueño, carne y carne,
iguales en figura, iguales en amor, iguales en deseo.
Auque sólo sea una esperanza
porque el deseo es pregunta cuya respuesta nadie sabe.

.

20.10.09

d'altres: música: jocelyn pook: red song

.
.

fotografies de la llum dels teus ulls

.

Fotografies de la llum dels teus ulls, quan la llum inunda les teves venes, quan ets tan a prop de tu mateixa, quan quasi et traspasses, dins la llum. El so de l'obturador et torna a la realitat, i al desig.

Queden engrunes de tristesa i d’alguna cosa que no reconec. Hi ha bosses buides de patates fregides, el record dels fils del fum del tabac i l’aire absent d’una olor. Edificis verticals i el somriure perplexa de saber-te.

Inventaris del que portes i t’acompanya. Capses per a els teus llavis malalts. Un bes d’aigua, besar la cicatriu oculta de qui estimes.

Estrany. Sortir de dins l’aigua i mirar el gran riu. Avança i s’allunya. I en la riba, els fils caòtics dibuixen figures perfectes a traves dels textos i els dies. Corredors.

.

19.10.09

sales d'espera, la llum del presagi

.

Sales d’espera de l’ insomni. En el carrer, un cel de pluja i la llum del presagi en la textura de les gotes d’aigua. Gris. El teu cos ja no és amb mi. Tu ets dins meu, encara, fins la tempesta. Agenollada. Els barrancs s’inunden i els camins desfan el seu lent recórrer.

La ma als vidres trencats. Un dolor que es concentra a la punta dels dits. El quasi imperceptible tremolor de les ones del plor en l’aire tèrbol. Graons que no són una escala però baixen fins els soterranis. En els pous, el nivell descendeix prop del perill.

Desesperança de les hores i les marees. T’agafes fort a les baranes. Un vertigen de les habitacions on et perds. Focs d’artifici entre les pàgines i les bústies. Res no és present. El desgast incessant que Borges es descobrí entre la pell. Miralls. I endins, corredors líquids, laberints on trobaràs de nou les raons de viure. O la foscor, l’obscuritat on habiten les pors que es tradueixen en fotogrames i renúncies. I l’ànsia cega, arran de l'ofegament, de viure i dormir.

.

18.10.09

m'acosto als teus ulls

.

M’acosto als teus ulls, i miro en ells. Dins, un llac en la boira i el somnis: l’aigua, imatges del bosc, desig, fragments del teu cos. Tremolen en la seva superfície les ones del so de les paraules i les finestres tancades. I sóc jo en la teva mirada. Lluny. En portals, en barques, en trens. En camins de terra, perduts. No arribaré a la carena abans del capvespre. I seràs encara?

.

17.10.09

de la veritat

.

De la veritat. Frases que són veritat i em són quasi estranyes. Amagant-se entre textos i fotografies que no existeixen.

D’una manera compulsiva. El desig. Túnels enfonsant-se en un descens més profund. Els vagons de metro atrapats en una corrent sorda, i la gent a dins no crida. Obres finestres i entra terra i una pluja negra i bruta, fosca. Fins el llavis i el gust de la sang en el bes.

Un matí d’hivern, clar i assolellat. Que lluny d’ara. Qui truca els timbres i parla amb una veu embolicada i folla. En les escales puja i baixa gent real, amb la seva veritat escrita en un gest proper a l’horror.

M’acosto al teus ulls, i miro en ells. Sí.

.

d'altres: música: alondra bentley: i feel alive

.

16.10.09

no recordes res, ara

.

De la claredat dins la llum. No recordes res, ara. Cap vincle et porta allà. Els dies, aquells dies, són blocs hermètics. Els pes de la pedra, la concentració de l’oblit. I l’aire fràgil que els insectes fragmentaven.

Parlar des del viatge de les habitacions on vivies, i a les que desprès ja no tornaràs. Les claus que has perdut. Els prestatges que estan i seguiran allà.

El darrer ocell d’una espècie en extinció, el seu vol majestuós en el buit, en un futur impossible.

La dificultat d’entendre unes regles de joc de les que ets quasi inútil. La rebel·lia i les escales que et porten a la ceguesa i també a l’al·lucinació i a les visions.

Hi ha un silenci, que ja no es el teu. Ni la teva soledat, que ja no és. Moviments. I en la profunditat de l’aigua segueixo escoltant-te, sense paraules. Amb el relleu del somnis. I amb el tacte d’aquest record esborrat i que a línies m’esquinça els dits.

.

14.10.09

secrets corredors

.

Secrets corredors que travessen aquest mur d’ara. Sota terra. Humitat de parets i estranys encontres de gent que és aquí.

Trinxeres de paraules i en les curvatures del somni, la claror de sentencies inútils. Andanes camuflades. L’allunyament de la teva mirada. Reflux i l’abandó del propi cos en cadires d’estacions clausurades. Mai has sabut la distancia exacte entre tu i els altres, entre el darrer tren de la nit i les vides que no tornaran.

El moviment sincopat de les fulles. Les arrels són portes i també entrebancs. Vindràs avui per els camins de terra?
.

13.10.09

has arribat fins els murs de l'oblit

.

Has arribat fins els murs de l’oblit. Més enllà queda el cel, blau dalt dels núvols de gel. L’aire dens i netíssim. Terres desconegudes que no surten en les cartografies. Rius de silenci. Boscos d’una verdor fosca.

T’alces en la teva soledat. Entre les fissures minúscules de la pell, l’arena polsosa del dies passats. Pous secs i el record d’escales circulars.

I no estàs sol. Ni sola. Mirades t’acompanyen. Dins l’ull, el tremolor imperceptible de les coses i del desig.

Hi ha un arbre. Fruita. Polpes obertes per a la teva set. Llavis de sexes. El balbuceig de paraules. I l’horitzó infinit.

.

12.10.09

fragments, trossos trencats

.

Fragments del teu plor, i del teu riure. Trossos trencats d’alguna matèria: sensible al teu alè. A prop de l’aire, del respirar. De la música també. I del dolor que prové del cos que estimes.

Tanques el ulls. Respirar en tu. Darrera les explosions grogues que incendien els carrers i les habitacions del teu dia, on no puc escoltar-te. En els miralls trobes la foscor absoluta que busques en les zones negres de les fotografies, pixelades en sorolls de claredats falses.

The Worst Taste in Music. No deixis d’escoltar. Fins el silenci. Els teus objectes de desig tornen amb la nit. Quins estranys i comuns naufragis en les hores del desfici i de la soledat dels nombres sense nom.

Lo que apuntala la teva vida des de soterranis inundats. Lo que sura de les ferides, dels membres gangrenats. Res fora de lo normal i els semàfors i els dinars de diumenge i els sopars d’amics. Però si: corro cap a tu, i en la carícia del meus dits, la teva pell mort i cau. I primer el teu plor, i després el teu riure. Estranys somnis on som i no sortim, i vivim durant anys.

.

d'altres: música: the radio dept: the worst taste in music

.
.

5.10.09

arrenques el cotxe

.

Arrenques el cotxe. Podries no arrencar-lo. Quedar-te dins i esperar alguna cosa com el vespre, o l’aparcament buit, o una sensació real d’ansietat. O res, no esperar: quedar-te allà, en una immobilitat de pluja i fotografies diluint-se.

Equilibris entra la farsa. Les minúscules lletres que et serveixen de guia.

Alguna cosa ha acabat i no mort. Una lenta transformació d’agulles i sons. I arribar a les portes i obrir-les endins. En el volant el tacte rugós de la pell i del record del seu cos. Numeracions i series completes de combinacions de contrasenyes.

No tens la clau. Pantalles tàctils. El teu dit serveix. Te’l reconeixen màquines expenedores de fluxos. També ella, dins seu, dins el seu cotxe.

.

3.10.09

dins

.

Dins el bosc

l’ombra absent dels arbres tallats

cercles perfectes de dies sense paraules.


Dins la terra

les arrels segueixen creixent.

Venes, i un desig de fang, ortigues, argelagues.


Com és certa l’hora que passa i morts en ella. El son profund

i la superfície quasi infinita del no-res.

En les esquerdes dels murs on ets captiu, fulles arriben

al verd de les mans teves.


Paul Celan era allà. En pel·lícules que no arribaria a veure.

.

1.10.09

el lloc on continuen les paraules

.

El lloc on continuen les paraules. Altes parets. Més lluny. Que els corredors circulars. Que els camins confosos per una neu d’oblit. Que el temps obsessiu d’hores en una ondulació de fugides.

Tu saps on és i com arribar fins allà.

O potser no. No hi han aquí enllaços fàcils a noves pàgines. Les imatges que no cremen en tu ja no cremaran. Només des del desig d’altres podries torna a obrir el teu cos. Un navegador determinat t’hi portarà. Un moviment lent.

T’espero allà. Però no estic segur de ser-hi.

.