teclegés insomne els noms dels dies

.

Teclegés insomne els noms dels dies que han passat. Es l’alta nit. El moment culminant de la foscor. Si ara s’aturés la remor del vent, el silenci seria horror, un buit sense límits dins els cossos sols i perduts en l’immensitat de la vida i la soledat.

Cada dia té un nom. Trenta dies per dotze mesos per cinquanta anys. Una llarga llista. Indesxifrable. El darrer nom es el que desconeixes. El que et crema.

Els escrius tots, lenta i inexorablement. Sense cap esperança. En un somni estaven ja escrits en murs blancs. Al seu peu, s’acumulaven imatges de cossos sacsejats per la por. Tots menys el darrer.

Sota les tecles dels teu portàtil viuen insectes: estranyes, fosforescents, minúscules formes que salten a la teva pell i t’arrabassen la memòria dels dies, aquells noms que oblides i no pots nombrar.

.

surto al corredor, portes noves d'habitacions desconegudes

.

Surto al corredor. Portes noves d’habitacions desconegudes. Finestres per on entra una claredat estranya. D’aigua. De memòria d’amors ofegats en llits on mai van cremar.

Potser es només un pou que no reconeix-ho. Venia de la teva mà, i no era un somni. D’un desesper de cotxes aturats esperant res. D’uns llavis que es clouen i no besaré. El llarg moviment. El laberint infinit on em perdo una i altre vegada. El corredor exacte on tu esperes: m’esperes pacient que m’acosti, per allunyar-te de mi.

Dins el cotxe, el nivell de l’aigua puja. Potser un riu, o un llac. La mar no. No hi ha sal. No em couen les ferides obertes: aquest gest que no t’he fet mai i desconec. I on seria possible reconèixer-nos.

.

d'altres: música: amy macdonald: mr rock and roll

.

,

no et pots enfrontar a la llum

.

2

No et pots enfrontar a la llum. De la mateixa manera que passes dies amb trossos de paraules i una angoixa de rutes. De la mateixa manera que confons i t’allunyes de qui et segueix amb un canvi sense lògica del tu i del jo. De la mateixa manera que només escrius dels teus túnels, dels teus reductes que tu mateix desconeixes. Mai de les claredats on ets feliç.

No em puc enfrontar a la llum. I tu ho saps. Tu saps del pous on sóc a estones. Dels signes indesxifrables que penso llegir i em fereixen. Tu saps d’aquests camps on no vens, i que són llaurats per al teu cos.

La llum no sols em cega. Em paralitza més enllà de tot pensament. I em crema. Sento incendis dins el meu cos. Una forma de vida en l’arravatament.

.

ansietat d'estar en carreteres on tu ets també

.

1

Ansietat d’estar sol en carreteres on tu ets també. Les paraules trencades. A les butxaques aigua, regalimant mes endins de l’anima. El cos ferit. Un dolor que no recordava en les hores i en la nit. Una ànsia sense fi, mes enllà de l’abisme.

No hi cap sortida, cap ruta que em porti a camins de terra. Passions. Capvespres inesperats. Moviment imperceptibles dins fotografies.

Les fonts del desig. Pedra a pedra. Murs. Construccions al·lucinades. Una separació que t’acosta al crit, fins esquinçar-te de tu mateix. Trucades a números inexistents ja, perduts en l’oblit.

La lucidesa de la desesperança et salva. I la duresa dels esglaons absents. El teu cos crema en les habitacions de dalt. El sento ressonar dins meu, el foc embogit del teu cos, del cos d’ell.

.

d'altres: fotografia: k flight: el cos, fissures de llum

..

cossos nusos, el sexe velat en una fissura de llum

.

Cossos nusos. El sexe velat en una fissura de llum. Exploten dins teu esferes obscures. La superfície de la teva adolescència davant dels teus ulls. El tacte més pur, tan a prop de la teva pell. Crema, torna a cremar, mai ha deixat de cremar, endins. Un foc de llàgrimes, de l’immensa desolació d’una habitació sola, d’un cos sol.

Cendres de capvespres no viscuts. Amagatalls de parcs. Cremen des de lluny, i el foc s’acosta.

.

el vent es verd

.

El vent és verd. Color de les fulles que mou. L’aire és el teu gust, l’olor que sento i em posseeix. El mon gira en el nostre contacte, en el batec desbocat que sento dins el meu pit. Cavalls salvatges. Els teus pits blancs. Les mans s’han trobat. És una guerra a mort. El final de tot. Embogir dins les mirades perdudes.

.

les marques equívoques

.

Les marques equívoques al teu braç. Signes antics. Un dolor oblidat, darrera anys que són portes. El vol d'ocells en el cel gris. Una tristesa de carrers sols i llums esgrogueïdes. I els teus ulls.

Em sap greu la teva tristesa. De la mateixa manera que em sap greu la tristesa dels que estimo. I si dic t'estimo sento la fragilitat de les columnes d’aire. Construccions de paper en el foc, el caliu del teu alè dins del mar gelat, gotes d'aigua en les pedres crues del desert. Fragilitat. Si dic t'estimo, un dolor, una tempesta, un vendaval. Un petit tremolor que em derrota i on em perdo.

Andanes. Gent esperant. Moviment cilíndric dels vagons. Temps compartit amb desconeguts.

Esperar. Temps que vivim junts. Compartir el temps. La brevetat enganyosa. Els anys s’acumulen en torres on els ponts són l’abisme.

No obris les portes. Ensenyem el dibuix del teu cos. La línea perfecta del teu pubis.

Fragilitat del camí on passo, del itinerari on les senyals són errònies.

Qui ets tu realment? Cremo en tu. Focs no consumats. La pell al viu.

.

el rastre que queda a les teves mans

.

El rastre que queda a les teves mans. Crema dins la teva mirada, encara.

Si t’abraces, moriria en un incendi de capvespres d’aigua i de musica en l'obscuritat d’antigues esglésies.

En tinc prou si et dic: els trens que no sortiran avui. On són els viatgers que aquesta nit no arribaran a tu, ni et desitjaran com jo et desitjo? Llocs en moviment, planetes en translació.

Sortiré a camp obert i cridaré el teu nom. I repetiré el crit fins sentir-me rodolar, fins que et torni a veure on d’amagat et mirava.

Potser t’has cansat i ja no ets aquí. I dins la teva mirada es preparen focs nous. I les estacions cremen en l'horitzó.

En els marges dels rius on ens havíem banyat, amb una guitarra i cançons oblidades.

(traducció lliure de “like a rolling love road”)

.

el teu cos marca els límits

.

El cansament et guanya. Que volies dir ahir?. Pedres. Pesades pedres que cauen suament en un líquids dens.

Es lícita la tristesa de frases errònies? Descriure la meitat del silenci? D’equivocar-me i dir-te lo que hauria de callar? Es lícit oblidar papers dins els llibres, anotacions i records, fins desaparèixer?

Et veig caminar per la carena. Amb la sospita de que no ho saps, de que només jo i només des d’aquí on sóc, et veig.

La remor de la mar en tempesta, de lluny.

El teu cos marca els límits. Profunds pous d’aigües fosques, a prop dels passatges. Ofereixes el teu cos a canvi d’una carícia que t’arribi fins a tu. Necessites aquelles mans que et beuran en el desig i que et recrearan des del fragments on l’únic que queda es la sal i la marca d’espumes brutes. Restes del naufragi, que estimo.

.

he vist escletxes de llum en el teu cos

.

He vist escletxes de llum en el teu cos. Desig, l’aire espès, una respiració prop del dolor.

Quasi en el son. Es secundari el paper que interpretes i l’obra que representen.

.

elements obsessius

.

Elements obsessius. Potser hauràs de viure un altre cop els anys esbiaixats. Una música. Una fotografia a la paret. El ritme constant i repetit. El rostre angulós d’una noia. Els estudis, una angoixa semblant a l’espuma bruta de les ones inundant els carrers.

Una trucada interminable.

Que crema encara dins teu? La llum d’aquells dies. El record que mort abans de tu.

On s’ha ajunten les rectes paral·leles.

.

amics desconeguts, lectors àvids

.

Amics desconeguts, lectors àvids de les pàgines de sal i de les espurnes del foc que crema al capvespre. Segueixo un moment el seu rastre fins perdre’l entre el silenci i els carrers virtuals. M’agradaria arribar amb el dits fins els llavis ressecs i resseguir-los amb aquesta aigua que no tinc per a mi. La frescor de l’ombra al migdia ja quasi d’estiu.

.

contrasenyes amagades darrera els fulls

.

Contrasenyes amagades darrera els fulls. Noms que entren directament al teu passat. Si les connexions no son falses. A l’autopista un cotxe et segueix fins els túnels. I t’avança. Inesperats encontres. Equacions on les incògnites són edats impossibles.

T’he vist. Entre els somnis.

Al·lia.

.

el cansament traspassa cercles

.

El cansament traspassa cercles. En el darrer cercle, en el centre de la figura, hi ets tu, la teva vida. Comptes els que queden. Perill. Els anys enderroquen. Les hores del desfici enderroquen. L’enderrocament del darrer cercle és la mort.

L’amor construeix ponts en l’abisme. D’aire. De desig. No aguantaran et teu pes, però si els dels teus somnis. D’un color semblant al blau, cel.

La vida brota entre els teus dits.

.

sabies els noms del desig

.

Sabies els noms del desig. I el gest perfecta de cada moviment de seducció. Sabies el moment exacta on entra la tendresa. El moment embogit de la violència i la muntanya. De les esquenes on l’orgasme tremola. La claror de la lluna en els pits nusos. Tot era senzill i fàcil i un somriure. Era caminar en els terres d’argila, en un prat, en l’arena. I veure’t.

 

Cauen parets, i els corredors s’enfonsen i són túnels. Hi ha distancia, un allunyament de paraules. De gestos que ja no entens. Estranyes trucades nocturnes i un plor que no ubiques. En el somnis segueixes en mi, a dies. Altres nits, es la soledat, una lenta excitació del cos fins arribar a la set del teu cos.

.

d'altres: música: rahat fateh ali khan: mann ki lagan

.

.

prop de les fonts, el bosc impenetrable

.

Prop de les fonts, el bosc és impenetrable. El silenci, estrany: cap so, ni ocell ni animal, cap frec de branques, ni remor de fulles. L’aigua en els recs, detinguda. No en gel, en el moment en que entres en l’abisme. Ets tan a prop, que et miro i no comprenc com no ho saps.

 

No et mous. I segueixo mirant-te. Em queda això. La mirada. Fotografies cegues on el teu cos pren la forma de l’aigua. Aigua blanca del teus pits.

 

He quedat sol al bosc. Segueixo avançant lentament. Ja no se el perquè. Ja no vull arribar.

 

Algú entra des de lluny al meu ordinador, de nit, o potser en hores sense temps, quan dormen els arbres i els llops vigilen. Entra i bordeja els arxius, no els borra, llegeix alguna cosa que no se que és. Controla moviments que no són. Després, publica en algun lloc imatges i frases sense massa sentit. Espero amagat per saber qui és. Però no hi ha ningú més que jo. Quantes soledats en aquest tros tan petit de bosc? Si tant sols poguéssim compartir l’aigua. T’espero, però en l’acte d’esperar-te, tu fuges. De la mateixa manera que jo m’allunyo quan tu t’acostes.

.

sento la teva veu entre el vent trencat

.

Sento la teva veu entre el vent trencat. Els carrers en una nit sense llum. En el vidres de les finestres, el reflexa de senyals de vaixells en alta mar. Hi ha un tremolor de passos i un frec de cossos.  Després de la tempesta, l’estranyesa.

 

Tan a prop del vertigen. El silenci, l’amor. L’abisme entre el meus braços. M’acosto. Envio petits trossos del meu cos fins a tu i el cor em colpeja amb violència. Hi han baranes. Semàfors. Icones de perill en pantalles blaves d’ordinadors.

 

Per què obrir el dolor? Miro els teus ulls. Dins els teus ulls. No se el rostre de la meva mirada. Però veig platges i naufragis i dolor, un mar en retrocés.

.

d'altres: música: ustad mahwash: listen to the ney

.

.

que crema dins meu i és inquietud?

.

Em queda la música. Per travessar la distancia i acostar-me. Ets lluny: en les parets, en la roba que noto a la meva pell, en aquest cos meu que em dol. En la soledat d’ara on no hi ets. Obres portes d’habitacions, i quan marxes, només hi queda l’aigua d’aquesta pluja estranya, de dins. I m’ofego, paralitzat. En el revés del buidatge. Aquest aire que estreny la respiració.

No arribaré. Potser a la tristesa. Potser al vent en el brancatge dels arbres inundats. Alguna cosa semblant a l’amor, a estimar les ombres del teu cos.

Necessito tota una tarda per sortir d’aquests corredors. Inquietud. Angoixa en les rajoles calentes del terra. Poder sentir-te i sentir-me, en el buit o la superfície de la realitat. El tacte del reflexa. Obro un llibre, en les pàgines hi han les imatges que cremen dins meu. No és només una. Potser no són veritat.

Que crema a dins meu i és una inquietud fins un neguit de perdùa? 

.

galeria pròpia: fotografia: flors: enfocament i color

.

escriure desprès de pocs dies

.

Tornes a poder escriure després de pocs dies. Corregir frases: consistència de textos.

Ancores dins el vent massa fort. Panells de navegació entre corredors en obscuritat. Densitat de foscor elevada. Piscines de profunditat no mesurable. Entre la por, nedes llavors: ets a la superfície d’un pou. Alguna cosa repta sota teu. Potser el teu desig. Capbussar-te. Enfonsar-te en una negació. 

. 

una tristesa d'actes suspesos

.

Una tristesa d’actes suspesos. Plou dins les cases. Escenaris que el vent sacseja i destrossa. Cartells dins el líquid de banyeres antigues. Una sensació de soledat entre el fred i la gent i la desolació: dins els ulls.

L’aigua baixa per les parets. Els llits, els mobles, podrint-se entre la humitat i el teu oblit.

.

d'altres: rahat nusrat fate ali khan: mann lagan lagi

.

escrius els noms

.

Escrius els noms. En les llibretes, columnes de signes: tots els noms, els teus.

Les dates. Mil·límetres. Files de números en relació a llocs.

I ho borres tot. Inventari que crema dins teu.

.

els dies cauen i es perden

.

Els dies cauen i es perden. Fulls de dietaris clavats en aquelles parets de les cases que ja no existeixen. Fulles d’arbres dels boscos on el temps gira. Vent de gel, i de foc.

T’ajups i culls entre les herbes i les rajoles trossos de vida i  amulets trencats, penjolls d’infants, paraules escrites en el marge de diaris, la tonada d’una cançó. La sensació de pèrdua. Repetida. Crema el capvespre. Cansament.

Res important. Dret, ja només et queda el teu cos com a mur contra l’extermini. Somrius. Tu ets, i la raó profunda està en tu. No hi han naufragis en les costes on arribes ja nu de tu mateix. Cauràs en una caiguda d’apocalipsis i de senzills gots de vidre trencant-se en el terra.

T’espera l’aigua.

.

em queda de tu

.

Em queda de tu. Un incendi en el cos que perdo ja. Una mirada entre la soledat i el desig que mor. Ningú sap els noms que la nit transforma en súcubes. El seu gest en el somni.

Empresonat en corredors, en veus que sents i et parlen des de dins del teu aire, en estranyes imatges de moviments en la paràlisis del color. Tot es només saliva, tos, la pell que et cau, els intents perduts del crit. El silenci de la teva sang molt a prop de l’orgasme.

Que fan les teves mans ara? On sóc jo entre aquests marges?

Baixo a estacions on només hi ha l’atmosfera de desconeguts i coses allunyades de tu. Els trens passen. En les seves finestres, reflexes del capvespre, de les habitacions on t’has despullat. Vies. Desviacions.

Falta una frase. Un dibuix. La música. Tu.

La profunditat sorprenent de sales d’espera saturades.

.

d'altres: música: my bloody valentine: we have all in the world

.

.

galeria pròpia: imatges: el joc dels nens, e i b

.