la dificultat de trobar un significat, una lectura

.

La dificultat de trobar un significat, una lectura possible. El soroll de l’aigua del riu en el desglaç. Visites i compliments en salons de te i immenses vidrieres. Pas a pas, constant. Arribaràs a les darreres pàgines amb la bateria descarregada.

Errors no forçats. Nivell ortogràfic i sintagma verbal. Assistències per a no res. Esperar en l’andana, fora d’horaris. Subratlles paraules. Es certa la llum del capvespre dins els teus ulls. Llegeixes llibres on algú ha subratllat frases. Desconeguts lectors del mateix text. Les mirades dins els teus ulls. Les converses que foren en cases ja derruïdes. Que significa el color canviant del teu iris?

. 

galeria pròpia: fotografia: interiors

.

cremen dins teu, bosc de cossos en flames

.

Cremen dins teu. Bosc de cossos en flames, endins.

Imatges de lents i profunds martiris. Nuesa i ardents ferros de viu en viu a la pell.

 

L’intens plaer de mostrar-me a tu. Carn viva. Paraula de paraules. Textos encadenats que busquen una sola frase. La pell es tiba, fins sentir-la palpitar. Flors obrint-se, pètals emergents. La descoberta del més pur exhibicionisme dins la soledat de cuines tancades.

 

La porta tancada i que no es va obrir. Incendis que recreen la vida.

Moviments crucials que no comprens i estàs descrivint.

.

variacions de la intensitat lumínica

.

Variacions de la intensitat lumínica. Inesperats tons esgrogueïts. Només un núvol. Mes enllà d’aquesta petita habitació, de la finestra, del carrer, d’aquesta ciutat on vivim.

Et guien. De la mà. Per túnels i connexions. Et fan penetrar en estances encara no construïdes. T’embolcallen d’enganys i paraules i cosmètics. Fins fer inútil l’abraçada. Impossible.

Saps perfectament la ruta dels autobusos nocturns. Les seves parades de sers solitaris i una mica de por. Les seves llums a les habitacions. Que cremen dins teu. Potser només tubs d’escapament.

.

travesses els dies, en els ulls llàgrimes de somnis

.

Travesses els dies. En els ulls, llàgrimes de somnis. Els llargs viatges que emprens cada nit, cada matí. Dins les maletes, els riures i les angoixes de andanes llunyanes.

La distància. La cruel distància fins els arbres. I els rellotges que se’n van abans que tu arribis. I en els calendaris, trossos de miralls de lo que has sigut. I pols. La pols dels gestos. Perquè en el capvespre, dels arbres plovien partícules contra la llum ponent. I a les vies hi havia cavalls i bassals d’aigua.

.

l'herba i el verd fosc de l'aigua

.

L’herba i el verd fosc de l’aigua de la pluja i el capvespre i la llum de camins de terra. La frase exacte. La contrasenya oblidada, una petita mort. Repetida en lents moments. Sexe. El llit.

Els llençols s’embruten amb el fang i les fulles podrides. Tens tos, els teus ulls s’irriten i cansen de la substància d’aquest ara. Ets aquí i també eres allà. Són certes les portes fetes de carn i on ploren records de vides antigues. Són pintures, graffitis en túnels indeterminats sota les vies del tren. Els bassals son pous ocults. I en la seva superfície brillen els núvols i el cel desprès de la tempesta.

I en el llit, llibres, memoràndums on aprendre una normalitat de la desviació i els corredors circulars.

.

les arrels de l'herba i el meu cos

.

Les arrels de l’herba i el meu cos. La pell dins la terra. El rostre a la llum i a les flors, closes. El bosc, la nit, la lluna plena. La remor del mar, a prop. Carena.

Cerimònies del solstici de l’amor. I el desig en seients tous de fulles i molsa. Plenitud o oblit.

El tremolar de les llàgrimes abans de caure. Els ulls submergits en líquid. Navalles rovellades. L’arc tibant de l’orgasme imminent.

 

Esperes que baixi la febre. A la matinada, coordenades polars. Ima de mesquites, en el seu lament molt més enllà del poble ja derruït i només pols de temps passat. Els habitants només ombres.

Ima, que ja no sap que diu, ni perquè ho diu. Ni el que voldria dir. Només el llarg lament. Entre branques de pins i les alzines. Blanquinosa, la llum en el reflexa.

.

d'altres: música: albert pla: demà

.

.

escric lo mateix una i una altra vegada, i una altra

.

Escric lo mateix una i una altra vegada. I una altra després del silenci i de la nit. Però quan ho llegeixo, en els corredors hi ha noves portes. El record és espuma i els teus braços es mouen tal com ondula un vent que no sento.

El noms del vent. I el d’aquest aire on tu has estat i t’oblida. Sóc contra les pedres i el mar. Entre les hores on la llum i la felicitat quasi m’ofeguen i on els rostres estimats cremen en mesures de  temps que són final i angoixa. Gregal.

Caminant solitari dels murs de fora ciutat. Guia improbable d’expedicions al país del gel i a les aurores boreals sobre oceans àrtics. No sóc sinó espectadors de pel·lícules per internet de por dubtosa i de troballes inesperades. Noves portes a nous corredors on em persegueixo i no em trobo. Laberints on penetro. Parets amables que m’acullen i d’on surto amb ulls clars. Per vosaltres i per mi.

.

ell parla del 4, i els acòlits esperen

.

Ell parla del 4. I els acòlits esperen els seus nous llibres com evangelis. Leopoldo María Panero en la seva foscor. Una frase.

Dintre dels llibres, adreces. Passatges a pàgines d’internet. Ex libris estranys amb imatges de mort.

Abans del poema la música. Abans del l’alba, la nit i el teu cos. 4. Numeracions sense sentit. Però a l’entrada de cada casa tens una xifra. He perdut la pàgina exacta. La música continua. El ritme creix en la teva pell, i a les meves venes substàncies estupefaents que m’injectes amb la teva mirada i els teus pits blancs. Es cert que m’acosto a tu. Drogaaddicte del desig malaltís. Perverses imatges on ejaculo tendresa i ràbia i el cercle d’acer i sang que en algun moment vaig ser.

No es líquid lo que sura dels dies i enverina el futur. Són glops d’animals moribunds.

. 

galeria pròpia: fotografia

..
.

avui no escriuré

.

Estàs aquí al meu costat i avui no escriuré. Queda una barreja de gots bruts i paraules. Un despertar al teu somriure. Veus i claror. Estranyes voreres. I a les butxaques: tiquets, cansament, i trossos de pedres.

. 

en l'altre cara del mirall, entre la pols

.

En l’altre cara del mirall. Entre la pols i les teranyines. Clos, en el temps mort. Cases que ja no existeixen. Em traspasses el dolor d’una absència, de columnes perdudes i la mirada altiva de les escales sense ultima planta.

 

L’herba fresca. Els brins i el teu alè. El dolç moviment del que no parlo perquè és aquí i és meu. Tanco portes entre les frases i els corredors als que baixo cada cop. Es transformen en pous les rajoles horitzontals. On encara ja aigua, on un dia baixaré, fins arribar a les arrels d’aquells arbres, blanques i nues. Petits membres d’un cos que no ha sortit al sol. Soterranis de sorra i quaderns esborrant-se.

 

Al costat del petit mur fas forats en busca de cucs de terra. Fins que els dies allisin el pati i torni la pluja i els bassals. A la mitja lluna de les teves ungles un mon terrós i microscopi viu. Sense engany ni finestres.

.

la música, crucial, el moment

.

 La música. Crucial. El moment exacte que et veig i entres i un somriure omple el cos. No se si teu, o meu. Hi ha una barreja d’espais i sales i habitacions entre hores. Compartir l’aire. El frec de somnis on parlo amb qui parlaré.

 

Conversacions telefòniques. El record és un engany de miralls on són les finestres, però també les zones que només veu qui tanca les llums al capvespre. T’espero entre fulles esgrogueïdes, i nius d’ocells blancs. El verd màgic de les fulles dels arbres, aquestes setmanes.

 

Telegrames. Internet. El centre de gravetat, mòbil i equívoc. Es tard.

.

dins cotxes de quasi estranys

.

Altres.

Dins cotxes de quasi estranys. La pluja i els semàfors i la nit i els carrers. És a prop de la bellesa el seu rostre. El seu cos una cova per amagar-te de la soledat de totes les hores. Posa la música que li demanes. No vols res més que a ell. També. Corredors que es bifurquen quan es treu la roba, laberints on confons el nom i el sexe, on sortiràs de nou. Cada matí, apareixes des de llocs que tu no saps.

Jo.

S’acumula alguna cosa en els teus ulls. Una tristesa de flors de primavera darrera els vidres. Un glop de paraules, una frase que s’agrumolla . Una sensació de perill, que s’acosta, de dany irreparable. Només el vent. El matí serà net i clar.

.

d'altres: música: the radio depart: keep on boys

.

.

obres les finestres, aireges la casa

.

Obres les finestres, aireges la casa dies tancada. L’aire del sol, però també el vent de pluja. Alts cúmuls en les muntanyes. T’han trucat al timbre policies d’un color tremolós i blau. Pregunten per veïns que ja no són aqui, per habitatges d’una buidor fosca, per vides que viuen en les humitats de les parets, en un florit malsà. Lleixiu que et crema els guants però  t’empenyen a l’aigua que llegeixes en la teva pell i no s’atura.

 

Llegeixes. Estudis erudits d’obres inacabades. Breus com la vida dels autors morts. Explotacions a cel obert de minerals sense propietats definides. Et canvien la naturalesa dels escrits, t’acoten i delimiten la intensitat de la rosada.

Tan a prop dels corredors circulars on les pròpies mans embogeixen. Tan a prop dels camps d’extermini per els altres. Emissions televisives. Pasteres reals de trànsit i mort. Ordres d’expulsió dins els ulls d’estrangers. Mà d’obra barata, només això: com tots.

.

d'altres: mercè rodoreda: la mort i la primavera

.

I a dintre del pou vam trobar un altre pou. El va trobar ella. Va dir que sentia passar aigua sota seu i em va dir que escoltés. No respiràvem. Se sentia passar aigua com quan era al llit i sentia passar passar el riu. Ens vam aixecar i no se sentia res.  Només se sentia si estàvem ajaguts. I ella, amb la mà, anava resseguint la paret de la cova a poc a poc, estirada a terra, i va trobar un forat en un recolze, molt lluny d'on recollíem la pols vermella. Per aquest forat hi passava justa. Es va anar arrosegant per dintre i va tornar a sortir al cap de molta estona, a recules. I va dir que havia trobat un pou que feia claror i a dins hi passava aigua.

.

el sol et segueix, en la línia de l'aigua

13.o4

El sol et segueix. En la línia de l’aigua desbordada de la pluja. Sobre les taules. En l’enlluernament de vidres i miralls. En els rostres de la gent.

La gent passa i et parla i et saluda i s’ en va. Molta gent. Un riu profund en el que et banyes i et submergeixes, i una mica se t’emporta. En l’herba del marge, la frescor i el sol altre vegada. I en l’ombra espessa dels arbres, t’estires i dorms. Entre el son i la realitat, l’aigua en el teus cos es una tristesa d’aigua passada, un petit dolor d’animal.

T’atures, però els trens ja no pararan. Et queden la música, la tristesa, el records fragmentaris de les coses de la teva infància, i alguna raó profunda d’alegria i de vida.

 

El silenci es un nus a l’estómac. Cordes sense lligar per les que baixes a profunditats més enllà del gel. El desig sempre ha sigut una explosió inesperada en una guerra desconeguda.

Els anys poden ser murs, i també llacs de neu i clavegueres ocultes en els carrers. El pes constant de qui t’acompanya des de sempre. L’abraçada llarga i sostinguda per a tots aquells a qui voldries haver abraça’t.

 

Potser només una frase amable. Senzilla. Que bé conèixer-te, que bé veure’t, i compartir una estona. Però no hi han frases senzilles. I elles saben i es parlen i es diuen fluixet secrets i seduccions. 

.

somnis de tu i petits pobles

12.04

Somnis de tu i petits pobles. Carrers d’estiu, de pedra i blanc, i el mar quan acaben. I persianes verdes, i l’aire i el cantó del sol i el de l’ombra i el vent. Les flors a testos i llaunes. I ella t’acompanya, i en el seu cos s’ajunten l’amor i el desig. En alguna cosa semblant a l’aigua, i la felicitat i plenitud de la llum. Però també a l’angunia de la foscor i la ceguesa i perdre’t.

 

Tot és clar com paquets que acabem d’embolicar en papers de diaris. I que desarem als armaris d’antics tallers. Els anys seran pols antiga i minúsculs insectes desfan els papers. La memòria no recordarà els llocs, ni els continguts. Només formes líquides, que cremen dins nostra des de fa ja anys.

 

Tesis i síntesis. Antítesis on el dolor són caixes buides d’aspirines. I en el llarg mur vas seguint la línia del sol.

.

 

d'una altra manera

10.04

D’un altre manera. Amb les paraules. No en els cims, però si en les carenes. En la línia fascinant on acabo jo i comences tu. En les imatges que em portes dins les butxaques. Colors del teu mon. Les habitacions s’enfonsen sota el pes de l’aire i el somriure és signe i plaer. T’espero cada tarda, cada moment que triga i cau i torna a començar. Quan arribi a l’abraçada, tu ja seràs una altra i marxaràs.

. 

aquest pòsit

11.04

Aquest pòsit entre les fissures de la pell. Potser per dins. Comunicacions neuronals errònies. Branquillons pulmonars.

Quins insectes mínims habiten dins teu?

T’acostes a la llum.

.

en els carrers, nua, dreta, un llibre

10.04

En els carrers. Nua, dreta, un llibre obert a les mans. En els carrers. Processons que segueixen itineraris des de portes en flames. La llum es la clau. Els tons estranys. Els rostres que veuràs en altres llocs. En l’enlluernament real d’aquelles pàgines que ningú llegeix però són un dolor terrós, un fang espès entre les hores i la cendra.

Entre fotografies recupero el llibre, i a tu. Ara el puc veure. És en la mirada tèrbola on perds les sentencies de restriccions absurdes. La clau que no puc llegir, el meu cos traspassa el teu. Només la fredor de les parets. La lenta humitat, una pols antiga més enllà de la pintura morta.

M’acosto fins sentir el tremolor imperceptible de la teva pell. En el gust salat. Ser de les coses d’un altre manera. Em crema dins el cos, un pòsit al que no arribo. No esta escrit el perquè de la teva nuesa. 

.

dies de dietari on no hi han escrits

.

Dies de dietari on no hi han escrits. Permanent dolor d’estómac. Si no fos per la música, seguiria el silenci i el vertigen de fondalada emmalaltint el cos.

No llegeixis a la Mercè Rodoreda si despertes de nit. Tremola alguna cosa molt a prop teu. Pàgines que concentren tempestes emocionals. Les paraules on vas aprendre a parlar. Les veus, i les pors, i les malediccions, i el plaer dels colors dins les pupil·les dels nens.

No facis promeses a la llum de la matinada. L’hora dels atacs sorpresa, de les guerres on només quedarà la terra erma. L’absència són murs que es tanquen i on l’aigua recularà en un fracàs de túnels cecs. El teu cabell i el vent, i les cites d’altres vides.

Hi han files interminables de cadires on la gent seu i espera que passis, però t’adorms.

. 

la paraula exacta on deixes de llegir

.

Cerimònies fallides. La paraula  exacta on deixes de llegir i abandones el llibre.

El gest on es trenquen en tu els castells de sorra i núvols. El moment de l’aigua: penetra per les esquerdes i sents el fred de les coses que cauen en un oblit de terminis.

.

d'altres: roberto bolaño: 2666

.

Durante muchos días este problema ocupó su mente, pues creía que su resolución lo llevaría a conocer mejor la vida o la forma de pensar o el grado de desesperación que alguna vez aquejó a Borís Ansky o a alguien a quien Borís Ansky conocía muy bien. En varias ocasiones intentó encender el fuego desde dentro. Sólo una vez lo logró. Colgar una olla de agua o poner el samovar junto a los tizones resultaba una tarea imposible, por lo que finalmente decidió que quien había construido el escondrijo lo hizo pensando en que alguien, algún día, se escondería y otra persona lo ayudaría a esconderse. El que se salva, pensó Reiter, y el que lo salva. El que vivirá y el que morirá. El que huirá cuando caiga la noche y el que se quedará y se convertirá en víctima. A veces, por las tardes, se metía dentro del escondite, armado sólo con los papeles de Borís Ansky y una vela, y se estaba allí hasta bien avanzada la noche, hasta que se le acalambraban los músculos y se le helaba el cuerpo, leyendo, leyendo.

.

el lent edifici on el dolor és

.

El lent edifici on el dolor és.  Simulacre, representació, sermons en espiral fins embogir el consol, la pena. L’absurd s’arrossega per les rajoles rugoses del terra, en l’aire humiliat. En les columnes que no poden suportar el pes de l’angoixa, foscor.

La nuesa dels teus ulls. Clars, parlant dels darrers dies. No la mort dels boscos, ni la de les ones, ni tan sols del bes i el cossos i el desig. La mort de tanatoris i cementiris. De cerimònies exactes i reals, de calendaris on la data és un inventari i un tremolor d’ocells. Vida.

.

el silenci dels arbres

.

El silenci dels arbres abans de la tempesta.

L’aire clos i corrupta que és fa vent dins els túnels.

 

Perds el serè moment de quietud.

.

frases aïllades, centelleig de papers en vol

.

Centelleig. Frases aïllades. Papers en vol. El fred del carrer obert.

Descompon els nombres en factors elementals: la por, el desig, l’ombra i el vent. Els altres i els límits on la idea embogeix.

 

T’endinses en paraules trencades.

 

Et corprèn la imatge, el desamor, el lent fluir del líquid que et provocarà un dia la mort. El crit arriba als àtics, però en els forats dels ascensors es perd en elucubracions impossibles, i no torna.

 

No podràs continuar lo que un cop vas deixar. Somnis recurrents on un i un altre cop torno a deixar lo que no vaig acabar. Però hi han petites fissures en l’estructura: personatge que prenen papers inesperats, interpretacions crucials, posicions estranyes, mirades i gestos que són passatges.

.