27.2.09

en la línia invisible

.
En la línia invisible que dibuixen els cotxes aparcats. I que els dos veiem i ens allunya sense tristesa. Els autobusos no poden marxar a noves ciutats, i la grua s’emporta cotxes disfressats d’animals extingits. Tinc un puny clos a la boca de l’estómac. Agafa frases i restes de menjars d’antics anys. Els colors estan canviats. Impossibles. El vertigen del sentits sota l’al·lucinació de somnis trencats en nivells inferiors. Hi han malalties estenent-se en les sales. Una invasió de pells i de dolor. Febres i altres angoixes.
.

26.2.09

dies esborrats, rostres estranys

.

Dies esborrats. Forats d’aire en els calendaris desats en els calaixos. En les parets, forats de cendra. Mobles auxiliars d’oficina. Quina lenta i llarga volta fins arribar al teu lloc que no és ja? Descripcions minucioses del gest ampul·lós del buit en l’espai. Creuar els estralls, la ressaca, en la  marea.

En la sorra encara humida, bolígrafs, segells, documents. Flascons de tinta oberts. Memoràndums d’altres possibilitats.

I el cansament, que no em deixa veure com t’allunyes. En la línia del mar en retrocés.

...

Rostres estranys m’esperen dins els calaixos que he oblidat tancar. Omplo de sorra molla el temps que ha de passar per estar de nou aqui, però no puc esborrar la sensació de buidor bruta d’aquestes hores. Lentes obertures de música quasi sacra. No tinc més que el meu cos envellint-se per penyora. I segueixo apostant. El cansament guanya les meves cel·lules, com una resta implacable de vida. Si trigues  molt, avui no hi seré ja, i no podré mirar-te.

Tancar el calaix. Tancar les parets.
.

24.2.09

d'altres: escrits: voyage au bout de la nuit, l-f celine

.

Maintenant qu’il nous avait rejoints dans notre angoisse il ne savait plus trop comment faire le curé pour avancer à la suite de nous quatre dans le noir. Un petit groupe. Il voulait savoir combien qu’on était déjà dans l’aventure ? Où que c’était que nous allions ? Pour pouvoir, lui aussi, tenir la main des nouveaux amis vers cette fin qu’il nous faudrait bien atteindre tous ensemble ou jamais. On était maintenant du même voyage. Il apprendrait à marcher dans la nuit le curé, comme nous, comme les autres. Il butait encore. Il me demandait comment il devait s’y prendre pour ne pas tomber. Il n’avait qu’à pas venir s’il avait peur ! On arriverait au bout ensemble et alors on saurait ce qu’on était venus chercher dans l’aventure. La vie c’est ça, un bout de lumière qui finit dans la nuit.

Et puis, peut-être qu’on ne saurait jamais, qu’on trouverait rien. C’est ça la mort.
.

23.2.09

els exercits embarcats en naus de mort, ningú...

.

Els exercits embarcats en naus de mort. Ningú sap el seu destí concret, només el seu número en els cementiris sense noms. En l’incertesa de l’hora del dia, de la pàgina des d’on et salta la frase. Aranya inesperada i d’altre selva. Verí inoculat entre les fissures de la pell al despuntar l’alba en les finestres circulars.

Segueix llegint. Segueixes vivint entre aquestes parets i la soledat. Tu. En altres moments, jo. Que importa qui es qui en el joc de miralls i de missatges extraviats? Les mirades cremen dins el cos. No en els ulls. No en el cervell adolorit del soroll quasi impossible de les màquines antigues. En el centre: si hi ha un centre en el teu sentir, en el teu desig esquinçat pel vent recurrent d’altres.

Escric. Quasi el plaer. Quasi arribar a la carena. Quasi entrar en tu. Queden lluny els exercits sacrificats. Els enigmes que ara son només paisatge que emboira els teus membres, els teu sexe, allò que vull mirar. Palpita, viu, molsut, tendre, humit. Queda lluny tot, les files i columnes perdent-se en l’oblit. A prop, l’aigua de les corrents subterrànies, al voltant de tu.

. 

galeria pròpia: imatges, fotografies




22.2.09

kafkià, cafre

.
Angoixós, summament desorientador: kafkià.
.
Persona bárbara, brutal: cafre.
.

galeria pròpia: fotografia

.

el fred de l'aigua dins el vent

 .

El fred de l’aigua dins el vent. La rebel·lió dels exercits en els molls d’embarcament. La boira, la pols de les fabriques que ja no son. En els carrers, imatges esgrogueïdes d’un passat que s’enfonsa. Parets de fum en crisis espasmòdiques. No queda res, el dolor en membres amputats, tiquets arrugats a les butxaques, el gust d’àcids inclassificables a la boca.

Vens, i em somrius. Estableixes la línia exacta on acaba el malson, la frontera de la realitat des dels fragments sense record. Intermitents, semafors, circuits neuronals. Lletres.

 

El llarg viatge fins l’aurora boreal. Austral. Títols enigmàtics, senyals de les rutes.

.

 

19.2.09

repeteix el gest, fins significar coses que no comprenc

.

Repeteix el gest. Fins significar coses que no comprenc. Tinc fred. Tinc el fred de la separació, de l'aigua, del vent, de lo viscut.

A l’aquari viuen paraules. Las he vist sorgir de l’espuma de les minúscules ones, de les bombolles d’aire, del gest equívoc del dormir dels peixos. També les he vist morir. Frases que s’arriben a articular però que ningú escriu, ni ningú recordarà.

Fugaç. Sento veus de nens i nenes que canten. Emoció. I dins les llàgrimes hi ha la possibilitat de l’amor.

A l’andana de l’estació clausurada. En el bancs, viatgers oblidats. Les seves sabates, soldades a les rajoles del terra. Els cartells publicitaris, anuncis de lo que esdevindrà.

Ressegueixo el rastre fins allunyar-me de mi mateix. M’esperes, entre una música sincopada i robatoris de banalitats. Sirenes en la foscor t’alerten d’accidents mortals.

El paradís es aquí. Ho saps. Els sents inesperadament entre dues línies discontinues de la carretera, entre les pàgines errònies d’un llibre, en la música que sent en els seus llavis. Besa’m.

.

17.2.09

tu ho saps, i amb la lentitud de qui aixeca parets de soledat...

.

Tu ho saps. I amb la lentitud de qui aixeca  parets de soledat, sense esperança arribes fins el final dels mesos i passes les pàgines. Una darrera l’altre. Una fila que creix en una atmosfera de cinemes desapareguts. Sales desventurades. Oblit. Algú trucarà el timbre de casa teva, i serà el darrer acte de la tristesa. Suïcides anònims. Menjadors compulsius de l’aire dels altres.

En una repetició constant de dibuixos, de fotografies, d’amants o de mirades. Actes simbòlics cremant-se en el buit. Res. Dins els teus ulls, la mort. Corres a traves de corredors ja tancats.

(des de Celine)
.

16.2.09

d'altres: l-f celine: viatge al fons de la nit

.
...potser és això el que es busca a traves de la vida, res més que això, el dolor més gran possible per arribar a ser un mateix abans de morir...
.

15.2.09

potser només crido un cop i un altre fins emmudir...

.

Potser només crido un cop i un altre fins emmudir en una absurditat de frases desfent-se en la sorra. En l’aire les paraules son una veu que escoltes fins el límit del foc. I dins l’aigua, les mateixes paraules son alguna cosa molt a prop del bes, i del plaer.

La ceguesa parla del tacte. I la superficie de les coses, del despertar. En l’abisme, si crides, el vertigen et creix en l’estómac, fins arribar als ulls. I jo no soc allà. Però a les butxaques tinc imatges del descens.

Revolts d’aire i bales de palla al fons dels camps. Culleres d’or i finestres on els vidres son trencats de fa anys. Jocs incomplets dins caixes i diferents dies on no t’escolto. No t’esperaré darrera les portes. Xop d’absurd. 

.

13.2.09

la porta entreoberta, veig la teva mirada

.

La porta entreoberta. Veig la teva mirada. Ahir no només eren aniversaris, un nom especial. En l’aire. Les notes blanques del piano. Les minúscules lletres inscrites en la sorra del riu. Vida. Omplir les habitacions d’aire, i els carrers de llum. En el teu gest. El so de l’aigua entre les pedres. El teus peus caminen per l’herba dels marges. T’espero. Ànsia dels teus ulls, del teu somriure. Les fulles dels arbres tremolen en el teu alè. I la translació dels astres es absurda sense tu. Si ressegueixo els signes esborrats de les parets arribo al teu caminar. T’allunyes d’esquenes, quan jo ja no hi soc. T’escric jeroglífics, però t’estimo igual. Hi ha elevadors oblidats al parc, i en el pati escales de fusta antigues, records per el futur. En tu es dibuixen les línies de qui seràs. Però es només aquest ara el que importa i crema. Entreobert.

.

11.2.09

corrents subterrànies d'aigua, i més endins...

.

Corrents subterrànies d’aigua. I més endins, foscor i humitat de silencis morts. Que circula pel teu cos? Entre l’odi i la tendresa. A la terra, túnels cecs de ràbia.

Oblides converses, el ritme gradual fins el clímax i la més alta soledat al mig dels corredors circulars. I l’abisme. Relaciones entitats divergents. Els llibres no són res sinó et salten al rostre les lletres i les paraules et penetren com un amant alienat dins el desig.

Demà es l’aniversari d’altres mort. Celebracions d’ ulls enfonsats fins el suïcidi. Cirurgia plàstica fins convertir en monstruositat l’estancament del temps. Aquest temps que ens lliura de nosaltres mateixos. El cansament és un rostre. I les mans el gest ja inútil, però meravellós. Bellesa líquida que veuràs amb ànsia.

.

10.2.09

com no podria estar aquí?

.

 Mira la portada: com no podria estar aquí? Escolta aquesta veu, aquesta musica. De que parla? Llargs carrers sota el dolor de l’amor. La forma perfeccionada de l’incendi que crema tot a ras de soledats i enganys. Enlluerna el dia.

No se de que parla. No se de que parla la gent. Molts cops. Sovint. Quasi mai.

La por d’acostar-me tan a prop teu. Sentir el vertigen de l’abisme. Dorms. Pous de tendresa. Ponts. Diccionari apologètic. Terminacions nervioses.

Somrius.

Es cert, en cada text, una frase de la que desconec el sentit.

Rius.

.

d'altres: melpo mene: snakes and lions

.
.

9.2.09

els miralls retornen imatges caducades a les habitacions...

.

Els miralls retornen imatges caduques a les habitacions. Llum d’espelmes i el pòsit de la teva olor en les coses. Habitants incerts de pel·lícules a la pantalla de l’ordinador. La música, nova, espectacular des de pàgines de dominicals intransitius. La Vanguardia dels diumenges ja no serà als quioscos. Morirà. Caus al son entre robes que emboliquen les pèrdues.


Et canvien les façanes, t’enderroquen cases, i els carrers cremen tots en un foc igual de colors traspassats. Qui no pot crear piramides, construeix obsesivament sobre el mateix pla parets horitzontals. Un càncer sense cirurgia possible. Ciutats de malsons uniformes.

 

Potser estic sol. El tacte mínim d’uns dits, i l’abraçada total d’elles. Mires la meva ma i en la teva mirada se que m’estimes, i m’ho dius. Quasi un lament, una petició. Quasi em demanes curar-te.


Es trencaran els miralls en una mort de desercions i boscos girant en la lluna fosca. Però tu estaràs aqui de nou quan comenci la segona sessió de nit. I ja la calma del sexe sigui un tremolor de superficie en la tristesa. Portes gastades que no obren i claus oblidades. Però el cel entra per les finestres com aquesta música dins teu, com jo en hores sense sortida.

.

8.2.09

quin cavall salvatge travessa la nit? quin cavalca...

.

Quin cavall salvatge travessa la nit? Quin cavalca per els corredors circulars fins l’habitació solitària on creus dormir? Blanc, indomable, desig pur i sang i aigua i llet. Sents el galop. Penetracions cegues en els murs de la soledat.

Arribar al teu cos per guanyar-te. Obre els ulls: ningú pot cridar el teu nom i veure les seves lletres a traves de l’escuma i l’herba.

Les tres persones del singular no formen cap grup homogeni. Tu. Ell. Jo. El plural de les coses és una repetició que mort en moments únics. I sota la pluja d’aquí hi ha el fred i un altre soledat de paraules desconegudes i de gestos que mai compondre. Contestar els colors del capvespre amb una música de cercles. Si: hi són totes les peces del joc. Sota la falsa tristesa de caixes que no s’han obert, hi ha l’alegria i el plaer. I tu. Cavalcant quasi nua en la meva mirada velada. Sola. Sols.

.

d'altres: música: alain bashung: osez josephine

6.2.09

dia rera dia, i aquest avui en l'insondable llunyania

.

Dia rera dia. I aquest avui en l’insondable llunyania del qui seré d’aqui uns anys: res. La música, els vehicles auxiliars, la navegació en rutes des del l’oblit, els anàlisis d’aigua i de mirades. La sorra als ulls. Quedarà el nom i la data, el segell en els papers que guardes en calaixos humits. Res. La verdor groguenca de les lletres florint-se.

No recordaràs les hores del desfici. Punts per acabar frases que no són veritat. Parèntesis. Temperatures axil·lars. La tendresa d’uns llavis oberts. Et veuré un altre cop després de l’adéu. I en el teu gest sense esperança comprendré la renúncia. Sense mirada, sense idees. Sacrifici.

Si sabes que velen els vels. Quin mar més alt hi ha en el teu cos i en el desig. Quina profunditat adquireix el teu sexe velat. I més enllà del tremolor, l’aire presoner d’una presencia. L’amor dorm a prop teu, i és debat en malsons. Les paraules son ponts. I els pous passadissos. I les meves passes ressonen en els corredors circulars, però no hi sóc. Salvatge, com el gest inesperat. Lucidesa.

Que velen els vels? El desig? Escriuria el desig en l’horitzó, sense els vels? I quines  paraules escriu, sinó les incomprensibles? Sacrifici estrany on et retrobes. 

.

1.2.09

la pluja d'una petita tarda, aigua, rius infinits...

.

La pluja d’una petita tarda. Aigua. Rius infinits dibuixen entre galàxies les línies de les lletres dels qui estimo. I entre el buit i la antimatèria, mars en deriva. Espais sense límits. Lents submarinistes en immersions de la profunditat de la tristesa i l’alegria. En els teus somnis hi ets. Dins aquests mars . Com ets aqui. A vegades. Com ets dins meu, de la mateixa manera que ets al meu costat. Encara que a vegades t’oblidi o no et vegi, dins de velocitats absurdes, de cegueses defensives.


L’habitació i les breus hores que som junts. Compartir els boscos dels somnis, entre camins diferents. A les branques dels arbres, líquids que cremen dins els ulls. A les fulles, la pell de les carícies. Abraçar els grans troncs, cuidar els petits.

.

galeria pròpia: imatges: transformacions

.






.