.
Sol ponent en l’altre línia de l'horitzó. La teu veu s’apropa al xiuxiueig. No la sento, però és promesa d’una nova superficie, potser només silenci. L'inapel·lable frontera de les coses es dilueix en una porositat de minúsculs dubtes. La velocitat del dia que cau. Sales d'urgència d’hospital: l’entrada a inferns de pulcres maquines. Falses promeses d’una vida asèptica i sense mort visible. El magma llefiscós que lubrifica els engranatges del mon. El repetit exercici de la prepotència. Senyors Pietrer’s de Crem’s fent acomiadar a Nathalie’s Lubbe’s Bakker’s. En una al·lucinació prop de l’entrada de la nit. Vols privats on seuen junts tots ells enmig de tubs de respiració assistida. No tan allunyats de nosaltres mateixos. Aquí el perill, aquí la grandesa. Divergències necessàries en un ponent enfonsant-se en la negror.
30.11.08
29.11.08
núvols, dins teu els núvols...
.
Núvols. Dins teu els núvols, una tempesta que es pren i qualla. O potser només la pluja fina: una lenta i sua i minúscula aigua que arribarà a traspassar la teva pell. Sales d’espera on les columnes son pesades escales que baixen a pous morts. El silenci és una carretera. El salt al buit des de les finestres d’hospitals inundats. I en el seus corredors espera encara la gent que no es va salvar del naufragi. Qui et treu i t'arrabassa les hores però et paga amb monedes amb esfinxs i signes de profecies? La veritat amagada sota els llits. I la por riu en el safareig. La teva mà arriba més enllà de tu, i penetra en la terra molla i orgànica, fins els cucs líquids de la vida. Quasi sempre Philip Glass entre les frases. Quasi sempre vosaltres. Qui s’allunya corren entre parets que no detindran les ones? I tu, ets perds, però nedes, en la fredor.
Núvols. Dins teu els núvols, una tempesta que es pren i qualla. O potser només la pluja fina: una lenta i sua i minúscula aigua que arribarà a traspassar la teva pell. Sales d’espera on les columnes son pesades escales que baixen a pous morts. El silenci és una carretera. El salt al buit des de les finestres d’hospitals inundats. I en el seus corredors espera encara la gent que no es va salvar del naufragi. Qui et treu i t'arrabassa les hores però et paga amb monedes amb esfinxs i signes de profecies? La veritat amagada sota els llits. I la por riu en el safareig. La teva mà arriba més enllà de tu, i penetra en la terra molla i orgànica, fins els cucs líquids de la vida. Quasi sempre Philip Glass entre les frases. Quasi sempre vosaltres. Qui s’allunya corren entre parets que no detindran les ones? I tu, ets perds, però nedes, en la fredor.
28.11.08
divendres, 28 de novembre: companys de joc d'una infáncia solitària...
.
Companys de joc d’una infància solitària. Frases entrellaçades. La llei es una serp movent-se en els peus del llit. El teu rastre va desapareixen en la suma de pàgines: escriba embogit que ja no anota els sacs de blat, les gerres de mel, el habitants morts sota les pedres. Les tauletes minúscules on inscriuen signes de la desesperança. Missatges muts en la roba que portes. Las taques en el paisatge, cables de llum, vehicles llunyans, indesxifrables pixels. Glops d’aigua en el terra de metall. Opulència fictícia en el llindar de l’abisme. Inòpia. Junta lletres. Junta paraules. Junta frases. Oracle. Deu vegades cent. Cent vegades mil. Mil vegades un milió. Endevinar les portes. El cant d’un ocell blanc al mig de l’hivern. I del novembre, el sol en les falsos balcons. Entreteniments de l’espera. El joc és apunt d’iniciar-se.
Companys de joc d’una infància solitària. Frases entrellaçades. La llei es una serp movent-se en els peus del llit. El teu rastre va desapareixen en la suma de pàgines: escriba embogit que ja no anota els sacs de blat, les gerres de mel, el habitants morts sota les pedres. Les tauletes minúscules on inscriuen signes de la desesperança. Missatges muts en la roba que portes. Las taques en el paisatge, cables de llum, vehicles llunyans, indesxifrables pixels. Glops d’aigua en el terra de metall. Opulència fictícia en el llindar de l’abisme. Inòpia. Junta lletres. Junta paraules. Junta frases. Oracle. Deu vegades cent. Cent vegades mil. Mil vegades un milió. Endevinar les portes. El cant d’un ocell blanc al mig de l’hivern. I del novembre, el sol en les falsos balcons. Entreteniments de l’espera. El joc és apunt d’iniciar-se.
25.11.08
dimarts, 25 de novembre: la remor apagada de la casa que no sents...
.
La remor apagada de la casa que no sents. El micròfon encès. Els auriculars a tota intensitat. Directament al cervell.
Respirar. Volum residual de l’aire que deixes dins teu, i que habita en tu en fragments més llargs.
S’ofegarien les entranyes del malguany si les fissures es soldessin?
Exercicis matinals. Com que fitxa a la feina, o qui neteja casa seva, o va a nedar a la piscina, o surts a fer llargues cues per tràmits borrosos. Treballs.
Resten els somnis, els menjars, les migdiades estranyes en trens oberts.
Mecanismes complexos fets per a l’exterior. Closos, emmalalteixen en càncers embogits. En al·lucinacions on tremolen totes les vides.
Determinisme cel·lular, estructura impossible de l’impuls. L’aire viu més enllà.
La remor apagada de la casa que no sents. El micròfon encès. Els auriculars a tota intensitat. Directament al cervell.
Respirar. Volum residual de l’aire que deixes dins teu, i que habita en tu en fragments més llargs.
S’ofegarien les entranyes del malguany si les fissures es soldessin?
Exercicis matinals. Com que fitxa a la feina, o qui neteja casa seva, o va a nedar a la piscina, o surts a fer llargues cues per tràmits borrosos. Treballs.
Resten els somnis, els menjars, les migdiades estranyes en trens oberts.
Mecanismes complexos fets per a l’exterior. Closos, emmalalteixen en càncers embogits. En al·lucinacions on tremolen totes les vides.
Determinisme cel·lular, estructura impossible de l’impuls. L’aire viu més enllà.
24.11.08
d'altres: haruki murakami: crónica del pájaro que da cuerda al mundo
.
Era una estepa desierta, sin nada a la vista. Mi trabajo requería ir cotejando desde el camión las irregularidades del terreno con el mapa que llevaba. Pero no había nada que cotejar, nada que pudiera llamarse accidente topográfico. Sólo una sucesión de lomas bajas cubiertas de espesos hierbajos hirsutos, un horizonte inabarcable y algunas nubes flotando en el cielo. Ni siquiera sabía con exactitud en qué punto del mapa nos encontrabamos. Tenía que deducirlo, de una manera aproximada, contando el tiempo que llevábamos en ruta.
A veces, cuando avanzas en silencio por paisajes tan desolados, pierdes la cohesión como ser humano, y te sobreviene la alucinación de que te vas disgregando progresivamente. El espacio que te rodea es tan vasto que es difícil mantener el sentido de la proporción con respecto a la propia existencia...
Era una estepa desierta, sin nada a la vista. Mi trabajo requería ir cotejando desde el camión las irregularidades del terreno con el mapa que llevaba. Pero no había nada que cotejar, nada que pudiera llamarse accidente topográfico. Sólo una sucesión de lomas bajas cubiertas de espesos hierbajos hirsutos, un horizonte inabarcable y algunas nubes flotando en el cielo. Ni siquiera sabía con exactitud en qué punto del mapa nos encontrabamos. Tenía que deducirlo, de una manera aproximada, contando el tiempo que llevábamos en ruta.
A veces, cuando avanzas en silencio por paisajes tan desolados, pierdes la cohesión como ser humano, y te sobreviene la alucinación de que te vas disgregando progresivamente. El espacio que te rodea es tan vasto que es difícil mantener el sentido de la proporción con respecto a la propia existencia...
dilluns, 24 de novembre: tots els personatges són un únic personatge...
.
Tots els personatges són un únic personatge, o una única persona amb diferents rostres falsos.
No tots els rius son el mateix riu. Encara que la molècula d’aigua es repeteixi en idèntiques lletres fins omplir prestatgeries inabastables. Per dos.
Ni tots els paisatges son el mateix, ni tots el núvols, ni tots els llibres, ni res que no sigui el somriure, o el desig, o la força de la tempesta que acaba en el teu gemec equívoc.
La seva proximitat es una espiral d’horitzons en un gir lent i poderós. Una atracció cap algun lloc comú, singular i quasi banal: un banc de pedra d’un parc que ja no és, un pou al final d’un pati, una porta tapiada a habitacions que reformes estructurals han obviat.
Es la substància on la por és materialitza. Escletxa oberta en dipòsits freàtics subconscients.
Tots els personatges són un únic personatge, o una única persona amb diferents rostres falsos.
No tots els rius son el mateix riu. Encara que la molècula d’aigua es repeteixi en idèntiques lletres fins omplir prestatgeries inabastables. Per dos.
Ni tots els paisatges son el mateix, ni tots el núvols, ni tots els llibres, ni res que no sigui el somriure, o el desig, o la força de la tempesta que acaba en el teu gemec equívoc.
La seva proximitat es una espiral d’horitzons en un gir lent i poderós. Una atracció cap algun lloc comú, singular i quasi banal: un banc de pedra d’un parc que ja no és, un pou al final d’un pati, una porta tapiada a habitacions que reformes estructurals han obviat.
Es la substància on la por és materialitza. Escletxa oberta en dipòsits freàtics subconscients.
23.11.08
d'altres: jacques lacan: fragment de "El deseo, la vida y la muerte", 1955
.
El deseo, función central de toda la experiencia humana, es deseo de nada nombrable.Y ese deseo es lo que al mismo tiempo está en la fuente de toda especie de animación. Si el ser no fuera más que lo que es, ni siquiera habría lugar para hablar de él. El ser llega a existir en función misma de esta falta. Es en función de esta falta, en la experiencia de deseo, como el ser llega a un sentimiento de sí con respecto al ser. Sólo de la búsqueda de ese más allá que no es nada vuelve al sentimiento de un ser consciente de sí, que no es sino su propio reflejo en el mundo de las cosas. Porque es el compañero de los seres que están ahí, ante él, y que, en efecto, no se saben.
El deseo, función central de toda la experiencia humana, es deseo de nada nombrable.Y ese deseo es lo que al mismo tiempo está en la fuente de toda especie de animación. Si el ser no fuera más que lo que es, ni siquiera habría lugar para hablar de él. El ser llega a existir en función misma de esta falta. Es en función de esta falta, en la experiencia de deseo, como el ser llega a un sentimiento de sí con respecto al ser. Sólo de la búsqueda de ese más allá que no es nada vuelve al sentimiento de un ser consciente de sí, que no es sino su propio reflejo en el mundo de las cosas. Porque es el compañero de los seres que están ahí, ante él, y que, en efecto, no se saben.
22.11.08
dissabte, 22 de novembre: lEl sol de novembre, el blau del cel i l'aire...
.
El sol de novembre, el blau del cel i l’aire ple de sal i de minúscules gotes de mar. A la sorra les vostres petjades, i el la línia de l'horitzó els riures. Les corredisses contra les ones. Els peus mullats. Els mitjons assecant-se sobre la pilota.
La senzillesa del gest. El record es una paret que creix a cops de maó que trenquen la realitat. I m'apropa: m'allunya de lo que em crema dins els ulls: el somriure de la vostre mirada.
Les hores d’ara. Visites a metgesses sortides de capses pàl·lides. La petita febre és una al·lucinació que queda en carrers coneguts. No arriba aquells territoris del final dels planells. I el malestar del cos, una rebel·lió. Un cop d’estat de petits coronels enfollits amb armes de xocolata i bales de fems.
El sol de novembre, el blau del cel i l’aire ple de sal i de minúscules gotes de mar. A la sorra les vostres petjades, i el la línia de l'horitzó els riures. Les corredisses contra les ones. Els peus mullats. Els mitjons assecant-se sobre la pilota.
La senzillesa del gest. El record es una paret que creix a cops de maó que trenquen la realitat. I m'apropa: m'allunya de lo que em crema dins els ulls: el somriure de la vostre mirada.
Les hores d’ara. Visites a metgesses sortides de capses pàl·lides. La petita febre és una al·lucinació que queda en carrers coneguts. No arriba aquells territoris del final dels planells. I el malestar del cos, una rebel·lió. Un cop d’estat de petits coronels enfollits amb armes de xocolata i bales de fems.
21.11.08
divendres, 21 de novembre: 18 11 2008 21 11 2008. Xifres. Dates...
.
18 11 2008 21 11 2008. Xifres. Dates. I entre les dates, paraules encallades, frases absents: mestre, transmetre. Incògnites fins emmalaltir.
Pell. Frontera de la malaltia. Als aparcaments buits del carrer, fulles brutes de tardor. Papers. I l’asfalt gastat. Imatges amb estranys sentits. Fotografia d’instints.
Que vols transmetre? No pots contestat amb la raó. Amb imatges, metàfores. Els peus d’elles a la sorra on peten les ones. Les seves petjades humides. I les teves desapareixen. Transmissions contra l’angoixa de la mort. L’angunia de les angines i el silenci. Les lletres inflades, vermelles. Una infecció que avança per el teu cos. Un vent de calfred que t’empenyen a pous sense aigua, on no ressonen les pedres quan cauen.
Des de la teva habitació abans segura. Mai teva, completament. Un tremolor de vellesa en mans joves. Un cremar papers com incendiar una vida. Entres a un cotxe, i en els seus seients hi han tentacles de ferro que t'apressen i et mostren les altres pàgines del llibre que llegeixes. Un tacte grumollós.
Descomposició cíclica d'aptituds i voluntats. Construir altes torres per enderrocar-les. El plaer del vertigen somiat. I ara quedar a recer. Posició fetal. Qui t’acull i et consola i et conte lentament fins a cent? Fins deu vegades cent?
La febre tendeix a desequilibrar-te en un plor banal. Et disfresses fins canviar-te per altres en una escala comuna on la realitat es multiplica. Algun dia corregiràs els textos. Potser. Sonava una música que no escoltaves.
18 11 2008 21 11 2008. Xifres. Dates. I entre les dates, paraules encallades, frases absents: mestre, transmetre. Incògnites fins emmalaltir.
Pell. Frontera de la malaltia. Als aparcaments buits del carrer, fulles brutes de tardor. Papers. I l’asfalt gastat. Imatges amb estranys sentits. Fotografia d’instints.
Que vols transmetre? No pots contestat amb la raó. Amb imatges, metàfores. Els peus d’elles a la sorra on peten les ones. Les seves petjades humides. I les teves desapareixen. Transmissions contra l’angoixa de la mort. L’angunia de les angines i el silenci. Les lletres inflades, vermelles. Una infecció que avança per el teu cos. Un vent de calfred que t’empenyen a pous sense aigua, on no ressonen les pedres quan cauen.
Des de la teva habitació abans segura. Mai teva, completament. Un tremolor de vellesa en mans joves. Un cremar papers com incendiar una vida. Entres a un cotxe, i en els seus seients hi han tentacles de ferro que t'apressen i et mostren les altres pàgines del llibre que llegeixes. Un tacte grumollós.
Descomposició cíclica d'aptituds i voluntats. Construir altes torres per enderrocar-les. El plaer del vertigen somiat. I ara quedar a recer. Posició fetal. Qui t’acull i et consola i et conte lentament fins a cent? Fins deu vegades cent?
La febre tendeix a desequilibrar-te en un plor banal. Et disfresses fins canviar-te per altres en una escala comuna on la realitat es multiplica. Algun dia corregiràs els textos. Potser. Sonava una música que no escoltaves.
17.11.08
dilluns, 17 de novembre: Els fulls de paper en blanc. Pàgines escrites...
.
2
.
Alguna cosa uneix les nit i impedeix que és desmembrin. Esglaons de música i vent. Quin és el temps de l’espera si se que vindràs? Com no esperar-te encara que les matinades siguin prats de flors gelades dins teu?
Estens en el terra les rutes de la normalitat i l’harmonia. I en el corredor descobreixes escales que baixen a soterranis que desconeixies amb ànsia.
Guies, senyals. Baranes. Territoris de vidres minúsculs i de sals. Buides les galledes, l’aigua del pou és una llum que tremola en les rajoles. Lluna.
.
1
.
Els fulls de paper en blanc. Pàgines escrites sota la mirada cega. A la taula, signes en un baix relleu a prop de la veritat. I en els llibres, el vent del carrer, captiu d’una escolta.
Papallones de la mort atrapades en conductes de metall. El seu dibuix, en una revolada dins el ulls, crema.
Incògnites. Truques a timbres que desconeixes. Crides ascensors del buit. Lletrejar noms de ciutats que ja no existeixen. La paciència dels arbres, la constància de l’aigua. T’acostes a alguna cosa. L'aire de l’aurora polar. Solar. Astre. El moviment dels astres.
Entrebancat. Repetir paraules. Desmagnetitzar el rostre.
2
.
Alguna cosa uneix les nit i impedeix que és desmembrin. Esglaons de música i vent. Quin és el temps de l’espera si se que vindràs? Com no esperar-te encara que les matinades siguin prats de flors gelades dins teu?
Estens en el terra les rutes de la normalitat i l’harmonia. I en el corredor descobreixes escales que baixen a soterranis que desconeixies amb ànsia.
Guies, senyals. Baranes. Territoris de vidres minúsculs i de sals. Buides les galledes, l’aigua del pou és una llum que tremola en les rajoles. Lluna.
.
1
.
Els fulls de paper en blanc. Pàgines escrites sota la mirada cega. A la taula, signes en un baix relleu a prop de la veritat. I en els llibres, el vent del carrer, captiu d’una escolta.
Papallones de la mort atrapades en conductes de metall. El seu dibuix, en una revolada dins el ulls, crema.
Incògnites. Truques a timbres que desconeixes. Crides ascensors del buit. Lletrejar noms de ciutats que ja no existeixen. La paciència dels arbres, la constància de l’aigua. T’acostes a alguna cosa. L'aire de l’aurora polar. Solar. Astre. El moviment dels astres.
Entrebancat. Repetir paraules. Desmagnetitzar el rostre.
16.11.08
diumenge, 16 de novembre: Cel·lules. Escenaris, habitacions closes...
.
Cel·lules. Escenaris, habitacions closes: cel·les. Matèria orgànica. Plàstic. El mon mort en una abraçada d’absents. Però altres han passat per aquí. El seu rastre es encara tebi en els ferros que et claves. Ceguesa a terminis. Espais temporals. Sexe ocult.
Empenys la porta repetidament. Fins trencar els eixos encadenats, a tu. Descobreixes inesperades senyals, presents de sorra, mirades d’aigua. El dolor es sòlid, pedra, metall, si dibuixes les línies de la seva frontera. I podran enderrocar-la. Compartir.
Els gats apareixen en els terrats en masses indefinides. Singular com un record que només en tu viu, en la finestra obres un llum. Però la boira nocturna borra tota esperança. Només els catàlegs, arxivats en la desraó.
Cel·lules. Escenaris, habitacions closes: cel·les. Matèria orgànica. Plàstic. El mon mort en una abraçada d’absents. Però altres han passat per aquí. El seu rastre es encara tebi en els ferros que et claves. Ceguesa a terminis. Espais temporals. Sexe ocult.
Empenys la porta repetidament. Fins trencar els eixos encadenats, a tu. Descobreixes inesperades senyals, presents de sorra, mirades d’aigua. El dolor es sòlid, pedra, metall, si dibuixes les línies de la seva frontera. I podran enderrocar-la. Compartir.
Els gats apareixen en els terrats en masses indefinides. Singular com un record que només en tu viu, en la finestra obres un llum. Però la boira nocturna borra tota esperança. Només els catàlegs, arxivats en la desraó.
15.11.08
dissabte, 15 de novembre: les cel·lules de la teva pell...
.
Les cel·lules de la teva pell, saben del contacte de la meva mà? I els teus ulls, coneixen la meva mirada en el capvespre?
De molt a prop. El teu alè. La calor del teu cos. Les suavitats inesperades i la duresa d’una rigidesa indomable. Tornaré al corredor i tancaré la porta per obrir-la altre cop, fins que t’ho esperis o l’oblit sigui una nova tardor sense tu. Les claus de les habitacions perdudes. Els mobles que ens tornen en somnis enganxosos, els calaixos que hem d’endreçar i on no hi cap tot.
Qui són els estranys habitants del altres pisos, comparteixen l’escala comuna? Actors secundaris d’aquest escenari. En l’ombra. Malèfics. Presencies fosques.
Classifico els ordres i numero en xifres la banalitat. I ho apunto. Se que en el paper sorgeixen línies i taques: el dibuix autèntic d’una columna cel·lular.
Les cel·lules de la teva pell, saben del contacte de la meva mà? I els teus ulls, coneixen la meva mirada en el capvespre?
De molt a prop. El teu alè. La calor del teu cos. Les suavitats inesperades i la duresa d’una rigidesa indomable. Tornaré al corredor i tancaré la porta per obrir-la altre cop, fins que t’ho esperis o l’oblit sigui una nova tardor sense tu. Les claus de les habitacions perdudes. Els mobles que ens tornen en somnis enganxosos, els calaixos que hem d’endreçar i on no hi cap tot.
Qui són els estranys habitants del altres pisos, comparteixen l’escala comuna? Actors secundaris d’aquest escenari. En l’ombra. Malèfics. Presencies fosques.
Classifico els ordres i numero en xifres la banalitat. I ho apunto. Se que en el paper sorgeixen línies i taques: el dibuix autèntic d’una columna cel·lular.
14.11.08
divendres, 14 de novembre: el buit és una inesperada finestra...
.
El buit és una inesperada finestra al mig del menyspreu. Excavar mines a cel obert en el teu pit. El gest de renúncia entre les ones. Una mort que s’arrapa a la teva pell i no et deixa oblidar que s'han fos les hores. Una abraçada que et roba l’aire i la voluntat. Un esgotament que ha donat la volta.
Es certa la lluna plena. El campanar de l'església. Les torres el·líptiques. La sensació de derrota, de cansament mes enllà del límit. La frontera de l’amor. I al matí, de nou la lluna, en la ronda.
Tot es cert.
Semblances d’estranyes situacions. I la cal·ligrafia mil·limètrica dels noms que no has d’oblidar. Les escales s’enfonsen en el son, metall pesant en un líquid lluminós. Del que emergeixes, cada cop.
El buit és una inesperada finestra al mig del menyspreu. Excavar mines a cel obert en el teu pit. El gest de renúncia entre les ones. Una mort que s’arrapa a la teva pell i no et deixa oblidar que s'han fos les hores. Una abraçada que et roba l’aire i la voluntat. Un esgotament que ha donat la volta.
Es certa la lluna plena. El campanar de l'església. Les torres el·líptiques. La sensació de derrota, de cansament mes enllà del límit. La frontera de l’amor. I al matí, de nou la lluna, en la ronda.
Tot es cert.
Semblances d’estranyes situacions. I la cal·ligrafia mil·limètrica dels noms que no has d’oblidar. Les escales s’enfonsen en el son, metall pesant en un líquid lluminós. Del que emergeixes, cada cop.
12.11.08
dimecres, 12 de novembre: la bellesa tremola en les gotes d'aigua...
La bellesa tremola en les gotes d’aigua, en les fulles sota el vent i la pluja.
El gest amable i equívoc del teu somriure, en els corredors dels dies encallats.
Una ofrena en un temple llunya, ignot. Exvots per accedir a gràcies detingudes. Ningú em tornarà l’amputació de les paraules en la tinta aigualida.
Dins el verd, i el gris. Moll d’una angoixa de terres fertils o ermes o cremades.
Diminutes imatges esferiques on no sona cap telèfon sense llum.
Acumulació de dades. Estadístiques des de l’altre cantó de les lletres i els nombres.
Quieta. El moviment imperceptible de les cel·lules de la teva pell. Saben elles el moviment dels núvols?
Respirar, des del son. L’impuls de la teva sang.
El gest amable i equívoc del teu somriure, en els corredors dels dies encallats.
Una ofrena en un temple llunya, ignot. Exvots per accedir a gràcies detingudes. Ningú em tornarà l’amputació de les paraules en la tinta aigualida.
Dins el verd, i el gris. Moll d’una angoixa de terres fertils o ermes o cremades.
Diminutes imatges esferiques on no sona cap telèfon sense llum.
Acumulació de dades. Estadístiques des de l’altre cantó de les lletres i els nombres.
Quieta. El moviment imperceptible de les cel·lules de la teva pell. Saben elles el moviment dels núvols?
Respirar, des del son. L’impuls de la teva sang.
10.11.08
dilluns, 10 de novembre
És tard.
L’aire on et mous. L’aire. Teu. La teva escala.
El teu cos ionitza els esglaons i la ceguesa.
Es tard per la tristesa i pels carrers en blanc.
Les respostes creuen antigues esglésies. Pedra gastada. I els missals son pàgines rebregades d’internet.
La bellesa tremola en un oblit de pèrdua.
T’ofereixes en un sacrifici, en una composició, en una música de sales quietes i soles. Una partida d’escacs on hi ha peces desconegudes.
No busques guanyar. Penetrar dins teu fins posseir-te. I des dels corredors t’observen veus de fora.
Una acció. Descripcions catalogades de pells, membres, queixes i laments.
Hi ho anoten, pulcrament. En un vidre que després trencaran. Duchamp, Klee, Picabia.
Hi ha cargols en la lenta barana que saltes, fins al final.
Mort. Al terra. Sang entre els cabells. El cos en una figura improbable. Les cames obertes, el sexe nu i obert, palpitant, bavejant el meu esperma.
Però ja es tard per dir-te res.
L’aire on et mous. L’aire. Teu. La teva escala.
El teu cos ionitza els esglaons i la ceguesa.
Es tard per la tristesa i pels carrers en blanc.
Les respostes creuen antigues esglésies. Pedra gastada. I els missals son pàgines rebregades d’internet.
La bellesa tremola en un oblit de pèrdua.
T’ofereixes en un sacrifici, en una composició, en una música de sales quietes i soles. Una partida d’escacs on hi ha peces desconegudes.
No busques guanyar. Penetrar dins teu fins posseir-te. I des dels corredors t’observen veus de fora.
Una acció. Descripcions catalogades de pells, membres, queixes i laments.
Hi ho anoten, pulcrament. En un vidre que després trencaran. Duchamp, Klee, Picabia.
Hi ha cargols en la lenta barana que saltes, fins al final.
Mort. Al terra. Sang entre els cabells. El cos en una figura improbable. Les cames obertes, el sexe nu i obert, palpitant, bavejant el meu esperma.
Però ja es tard per dir-te res.
d'altres: jacques lacan: escrits
"...esas dos posiciones son, por el contrario, estrictamente paralelas, y en los dos casos, el sujeto, en el fantasma, se encuentra indicado por ese algo que hemos llamado la grieta, la hiancia, algo que es, en lo real, agujero y destello a la vez, en tanto que el voyeur espía detrás de los postigos; que el exhibicionista entreabre su pantalla, está indicado allí, en su lugar, en el acto, que no es otra cosa que este destello del objeto del que hablamos. Y vivido, percibido por el sujeto por la abertura de esta hiancia, en este algo que él sitúa como abierto. ¿Abierto a que? A otro deseo que el suyo; el cual está profundamente atacado, sacudido, golpeado por eso que es percibido en ese destello. Es la emoción del Otro más allá de su pudor. Es la abertura del Otro la espera virtual, en tanto que no se siente visto y que, sin embargo es percibido como ofreciéndose a la vista..."
8.11.08
dissabte, 8 de novembre
Això. Et desitjo, més enllà de mi. Les fronteres sagnant. El mar estenent-se. L’aire només vent, i el vent en les branques i els remolins de sorra i papers.
Les lletres paisatge, i el paisatge bes i cos i carícia. L’esquelet del arbre, el seu signe. I de la muntanya, la negació de la seva estructura.
No m’escoltis, i si em sents, que tot et sigui estrany i impossible. Udola la pèrdua, la constància de la derrota, el crit rebel que mort. I tu.
El bosc, només imatge. Els seus camins, tancats. Cap alba recorda els capvespres i l’aigua dels recs. Fonts en els murs que es repeteixen.
Canvio la puntuació dels textos. Les frases s’enderroquen i sorgeixen no entre parets, entre corredors. L’accent com una carrega profunda que desvirtua el nom de les coses. Fissures no buscades. Trobes terres entre l’herba alta de la riba. Fang i taques de tinta. I una mirada, i una mà que inesperadament tremola.
Et pregunto que dic. Però ja no t’escolto, ja soc.
Les lletres paisatge, i el paisatge bes i cos i carícia. L’esquelet del arbre, el seu signe. I de la muntanya, la negació de la seva estructura.
No m’escoltis, i si em sents, que tot et sigui estrany i impossible. Udola la pèrdua, la constància de la derrota, el crit rebel que mort. I tu.
El bosc, només imatge. Els seus camins, tancats. Cap alba recorda els capvespres i l’aigua dels recs. Fonts en els murs que es repeteixen.
Canvio la puntuació dels textos. Les frases s’enderroquen i sorgeixen no entre parets, entre corredors. L’accent com una carrega profunda que desvirtua el nom de les coses. Fissures no buscades. Trobes terres entre l’herba alta de la riba. Fang i taques de tinta. I una mirada, i una mà que inesperadament tremola.
Et pregunto que dic. Però ja no t’escolto, ja soc.
7.11.08
divendres, 7 de novembre
Temptatives d’un única i repetida figura. El joc està trucat, les cartes marcades. I una vegada darrera altre, tornes.
En les línies que veus, el desig es una trampa, però la seva cremor és la veritat d’aquests dies sota el cel. Cau la mort, com la seguretat de demà.
Incomprensibles les teves senyals. Intangible el seu crit.
Lament somort. Gemec. Orgasme de llum al·lucinada en la sortida dels cinemes. Les portes tapiades de tants records. I aparques el cotxe just davant.
El tiquet de la zona blava. El seus ulls no son blaus. Imatges en blanc i negre. Imagina tocar l’olor. La flor t’espera, retallada en paper de diari. Blau.
I tu, excitat
En les línies que veus, el desig es una trampa, però la seva cremor és la veritat d’aquests dies sota el cel. Cau la mort, com la seguretat de demà.
Incomprensibles les teves senyals. Intangible el seu crit.
Lament somort. Gemec. Orgasme de llum al·lucinada en la sortida dels cinemes. Les portes tapiades de tants records. I aparques el cotxe just davant.
El tiquet de la zona blava. El seus ulls no son blaus. Imatges en blanc i negre. Imagina tocar l’olor. La flor t’espera, retallada en paper de diari. Blau.
I tu, excitat
divendres, 7 de novembre
Quan et desperta, feia ja temps que la senties. Entre estacions on no pararà el metro. El vagó estranyament buit.
I la llum. Aquesta llum, quasi musica ressonant en tu. Joia o desesper.
Amb els dits escrius t’estimo en els vidres entelats. La por és absent.
Caducitat de les fulles, en les branques resta la primavera que serà. En l’obscuritat de les parets, l’oblit.
Quan s’obrin les portes, ella entrarà. I el seu contacte es dolç.
Dins els seus llavis hi han mucoses on les paraules dormen. I més endins, hi és ella, petita de nou. Les seves cames primes, els seus genolls. I el somriure que empeny el gir dels astres. La translació dels cossos.
Lluny, fragments d’un sistema que és col·lapse.
I la llum. Aquesta llum, quasi musica ressonant en tu. Joia o desesper.
Amb els dits escrius t’estimo en els vidres entelats. La por és absent.
Caducitat de les fulles, en les branques resta la primavera que serà. En l’obscuritat de les parets, l’oblit.
Quan s’obrin les portes, ella entrarà. I el seu contacte es dolç.
Dins els seus llavis hi han mucoses on les paraules dormen. I més endins, hi és ella, petita de nou. Les seves cames primes, els seus genolls. I el somriure que empeny el gir dels astres. La translació dels cossos.
Lluny, fragments d’un sistema que és col·lapse.
5.11.08
dimecres, 5 de novembre
Qui parla per tu? I ressegueix la teva escriptura fins cremar les frases, fins confondre el teu rastre en les voreres i les olors?
Qui et pren les paraules i les silencia en el soroll de la por?
Qui t’habita en els ossos, en el ventre? I es rebel·la al mati quan seus a taula a esmorzar? Qui?
Qui t'amenaça amb dies clavats en l’angoixa i l’obscuritat? Qui diu per tu el nom dels que estimes? Qui denigra la teva esperança? Qui et roba l'alè d’elles?
Qui crida contra el vent, i s’aixeca en un plor que travessa els carrers i els boscos?
Qui més poderos que el cercle i el quadrat et desdibuixa ?
Qui hi ha en el mirall, envellint amb tu en les nits de malsons?
Qui t’empeny a enlloc, corredors buits i sense llum, negacions?
Qui et pren les paraules i les silencia en el soroll de la por?
Qui t’habita en els ossos, en el ventre? I es rebel·la al mati quan seus a taula a esmorzar? Qui?
Qui t'amenaça amb dies clavats en l’angoixa i l’obscuritat? Qui diu per tu el nom dels que estimes? Qui denigra la teva esperança? Qui et roba l'alè d’elles?
Qui crida contra el vent, i s’aixeca en un plor que travessa els carrers i els boscos?
Qui més poderos que el cercle i el quadrat et desdibuixa ?
Qui hi ha en el mirall, envellint amb tu en les nits de malsons?
Qui t’empeny a enlloc, corredors buits i sense llum, negacions?
dimecres, 5 de novembre
Etimologia dels somnis. Obsessió, o un amor trèmul. La superficie llisa de la teva aigua.
Anomenes les lletres només, no saps les paraules. El color d’una mirada. El tacte de la tristesa. El petit dolor de deixar-te de veure, un moment. Senyals escrites en els dietaris perduts.
Somnis repetits on et baralles, i et rebel·les. Amb la força dels anys sotmesos.
Barreges substàncies i idees fosques. Una angoixa que et penetra com aire. Un ofec d'angúnia. La por que t’habiti la foscor. Entranyes que s’aboquen a un desfici de mort.
I a les parades dels autobusos, estranyes esperes fins dormir-te.
Anomenes les lletres només, no saps les paraules. El color d’una mirada. El tacte de la tristesa. El petit dolor de deixar-te de veure, un moment. Senyals escrites en els dietaris perduts.
Somnis repetits on et baralles, i et rebel·les. Amb la força dels anys sotmesos.
Barreges substàncies i idees fosques. Una angoixa que et penetra com aire. Un ofec d'angúnia. La por que t’habiti la foscor. Entranyes que s’aboquen a un desfici de mort.
I a les parades dels autobusos, estranyes esperes fins dormir-te.
3.11.08
dilluns, 3 de novembre
L’accent diacrític. En els corredors dels hospitals, en la fredor dels seus llençols. Malalties des del desamor. El vertigen de les hores errònies. Una inesperada successió de rostres que et parlen sense esperar resposta.
I en els antics camins, en els carrers travessant els camps que ja no són, les cases que foren. No hi han rutes, ni viatges. En diferents habitacions de diferents dies. La mateixa hora es repeteix en el cercle, però d’un altre geometria.
Els arbres cauen, en el bosc. Les ones mes altes, en el mar, en l’espuma de la foscor.
En una equivocada història de paraules.
I en els antics camins, en els carrers travessant els camps que ja no són, les cases que foren. No hi han rutes, ni viatges. En diferents habitacions de diferents dies. La mateixa hora es repeteix en el cercle, però d’un altre geometria.
Els arbres cauen, en el bosc. Les ones mes altes, en el mar, en l’espuma de la foscor.
En una equivocada història de paraules.
2.11.08
diumenge, 2 de novembre
En els llençols queden les febres. I les paraules en el mur del deliri, el sinuós límit dels cossos, les cases i la memòria.
Per que esperar més enllà de la tempesta, dels propis actes finals, si són orificis sense pietat. Oberts al vent, al fred, a la soledat aclaparadora i terminal.
Apuntes de cada moviment, les transaccions i les pèrdues. No el mal que et penetra i et fa emmalaltir. No el gest del somriure o la plenitud. Construeixes blocs de pedres i un catàleg d’animals en retrocés i tristesa.
Com crear escultures si el teu propi aire es clos allà? Si el teu propi cos hi crema?
Si les teves mans penetren en les esquerdes de la pedra fins quedar preses?
Si gires el cap, les veus a elles corrent i rient per la tarda, cridant-te a amagar-te i trobar-les.
Per que esperar més enllà de la tempesta, dels propis actes finals, si són orificis sense pietat. Oberts al vent, al fred, a la soledat aclaparadora i terminal.
Apuntes de cada moviment, les transaccions i les pèrdues. No el mal que et penetra i et fa emmalaltir. No el gest del somriure o la plenitud. Construeixes blocs de pedres i un catàleg d’animals en retrocés i tristesa.
Com crear escultures si el teu propi aire es clos allà? Si el teu propi cos hi crema?
Si les teves mans penetren en les esquerdes de la pedra fins quedar preses?
Si gires el cap, les veus a elles corrent i rient per la tarda, cridant-te a amagar-te i trobar-les.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
